Notes sobre el Procés (24): Madrid al rescat

Economista1. Puigdemont no tornarà. Va prometre que tornaria si guanyava, i va guanyar, però no té sentit que ho faci. Pot aspirar a ser un nou Tarradellas o un nou Mandela, i és millor la primera opció que la segona. A més, s’arrisca a ser un Otegi: a passar-se anys a la presó sense un retorn triomfal. Finalment, té raons per creure que és més eficaç des de Brussel·les que Junqueras des de la presó.

2. Puigdemont no serà el proper president de la Generalitat. Perquè ho sigui cal un procés que acaba amb el nomenament per part del rei, i el Tribunal Constitucional l’haurà interromput abans que arribi a la taula del monarca. Però no és indiferent en quin moment ho faci.

Si Puigdemont arriba a ser votat pel Parlament, s’haurà complert el mandat popular, ell haurà obtingut una segona victòria moral (la primera va ser guanyar, contra pronòstic, les eleccions a ERC), l’Estat haurà estat humiliat altre cop i, finalment, es crearà un problema a la mesa del Parlament, que haurà de convocar una nova sessió d’investidura.

La humiliació de l’Estat es deurà exclusivament a l’estupidesa dels seus representants, en aquest cas del ministre Zoido, de la vicepresidenta i del president del govern. És difícil de comprendre per què, després del fiasco a l’hora d’impedir la logística de l’1-O, ara s’han entestat a impedir la votació a favor de Puigdemont i, sobretot, a proclamar-ho. Era molt més prudent acceptar el veredicte de les urnes amb esportivitat i activar, després de la votació, els mecanismes legals per anul·lar-la amb una base legal que, sense ser indubtable, és bastant sòlida. Queda clar, però, que si aquest fos el tarannà del govern espanyol no seríem on som.

3. Puigdemont pot estar temptat de fer un disbarat. Puigdemont ha guanyat les eleccions però no serà president. Pot acceptar que ho sigui una altra persona -proposada per ell- o pot bloquejar la situació. Si els diputats de JxCat es neguen a votar cap altre candidat, ERC els haurà de seguir (perquè l’alternativa seria llegida com a traïció) i ens veuríem abocats a noves eleccions. Aquestes eleccions podrien representar un nou triomf moral per a Puigdemont (perquè JxCat pujaria i perquè, potser, superaria Cs), però podrien ser fatals per a l’independentisme (perquè en el millor dels casos la suma dels tres partits repetiria resultats, però, més probablement, en perdria, cosa que faria possible un govern no independentista).

La repetició d’eleccions perllongaria el protagonisme de Puigdemont i podria consolidar l’hegemonia de JxCat dins de l’independentisme, però a costa de perllongar també l’aplicació del 155 i a costa de posar en perill la majoria independentista. Seria un disbarat.

4. Madrid al rescat. La temptació seria menor si Puigdemont no arribés a ser votat. I no arribaria a ser votat si el TC ho prohibís d’una manera explícita i personal als membres de la mesa basant-se en el fet que -pel fet de no ser presents a l’hemicicle- ni Puigdemont pot ser votat ni els diputats de Brussel·les poden votar. La decisió no generaria dissensió entre els membres de la mesa, que ja saben com les gasta l’Estat.

ERC (i el PDECat) preferiria que la temptació fos menor i és per aquest motiu que el president de la mesa ha imposat que el debat tingui lloc el 30 a la tarda: perquè la votació sigui posposada fins al 31 -data límit- i doni temps al TC a ordenar-ne la suspensió.

La temptació seria menor si Puigdemont no arribés a ser votat, i dijous Madrid va anunciar dos arriscats moviments per assegurar-ho. El primer, impugnar davant el TC la convocatòria de la sessió d’investidura adduint que Puigdemont no té “llibertat deambulatòria”. La segona, amenaçar els set diputats en llibertat condicional que tornaran a la presó si voten Puigdemont. Que el primer és un disbarat jurídic ho ha posat de manifest el Consell d’Estat immediatament, i és improbable que el TC s’hi avingui. El segon també és un disbarat jurídic, però això -a l’Espanya que ens està tocant patir- no n’impedeix la materialització.

Si Madrid se’n surt a l’hora d’impedir la votació, haurà sacrificat -un cop més- el prestigi de les institucions i haurà fet un favor a l’independentisme: perquè haurà posat de manifest -un cop més- que és víctima d’una persecució desproporcionada i perquè haurà facilitat que es formi ràpidament un govern independentista.

5. La tercera volta són les municipals. El partit de Brussel·les pot estar temptat de forçar la repetició de les eleccions perquè constitueixin una “tercera volta” de l’1-O. Seria un error. La tercera volta de debò seran les municipals del maig del 2019. Serà aleshores, i particularment a l’alcaldia de Barcelona, on l’independentisme es jugarà la seva credibilitat. Dins i fora de Catalunya.