Paradoxes de l’habitatge

L’augment del pes de les rendes del capital prové exclusivament del de les rendes immobiliàries

Estem acostumats a identificar la “lluita de classes” amb la distribució de la renda entre els capitalistes i els seus treballadors. Tanmateix, el primer teòric modern de la lluita de classes va ser l’economista clàssic David Ricardo, i per a ell el conflicte fonamental era el que enfrontava els terratinents amb la resta de la societat, que incloïa els empresaris industrials i els seus treballadors, els interessos dels quals considerava coincidents: aconseguir l’abaratiment dels aliments. Ricardo i la força a què donava suport –els liberals– van triomfar a partir de 1846, i només després de la derrota dels terratinents, el conflicte principal va passar a ser el que dividia els capitalistes per una banda i els seus treballadors per una altra.

És a partir d’aquests antecedents que s’ha d’analitzar la recent evolució de la distribució de la renda entre capital i treball. Aquesta distribució, que s’havia mantingut sorprenentment estable des que es construïen estadístiques, s’ha trencat, en favor del capital, a partir dels anys vuitanta.

La pèrdua de pes dels salaris en relació al PIB ha estat atribuïda en general a la crisi del sindicalisme, a la concentració del capital, a l’èxit del neoliberalisme i a la globalització. Tanmateix, quan s’han analitzat les dades amb detall s’ha pogut observar que l’augment del pes de les rendes del capital no es deu a un augment del pes dels dividends, sinó exclusivament del de les rendes immobiliàries.

En definitiva, torna el rendista. Demonitzat pels economistes clàssics i derrotat pels liberals, reapareix a les nostres ciutats “globals”.

Per què? Perquè a les ciutats “globals” convergeixen tres fenòmens: l’auge imparable del turisme, la globalització i la indústria 4.0. A la pràctica, això significa que les ciutats “globals” han esdevingut l’escenari d’una lluita de tothom contra l’habitatge: residències per a turistes (hotels, pensions, HUTs...), per a estudiants internacionals, per a expatriats, despatxos, 'coworkings', 'fab labs'...

Contra la crisi de l'habitatge els partits proposen tres solucions, cadascuna de les quals s’enfronta a una paradoxa

A principis del XIX els economistes es desesperaven perquè els rendistes s’estaven apropiant de tots els beneficis que la industrialització estava generant. Ara passa el mateix. Barcelona ha celebrat el seu èxit com a ciutat que atrau turistes, talent científic i activitat econòmica, però no està gens clar que això hagi beneficiat a ningú tret dels propietaris immobiliaris. Els botiguers van celebrar l’arribada de turistes perquè els augmentaven les vendes, però s’han trobat amb revisions dels lloguers que els estan expulsant dels seus locals; els joves s’enfronten a lloguers impossibles; els desnonaments, que fa poc afectaven deutors hipotecaris a l’atur, ara afecten llogaters amb feina... Tenint en compte el cost de la vida, i molt en particular el cost de l’habitatge, la renda disponible del barceloní mitjà no és superior a la del saragossà mitjà. Aleshores, de què serveix l’èxit de Barcelona?

Els partits polítics s’esforcen a trobar solucions a la crisi de l’habitatge, que ha esdevingut un dels principals motius d’angoixa popular. Fonamentalment, proposen tres solucions, cadascuna de les quals s’enfronta a una paradoxa.

Atraure encara més activitat econòmica per generar més llocs de treball i millorar els salaris. Ara bé, aquesta proposta es fonamenta en la ignorància del fenomen que estem patint: com que el centre de les ciutats és una àrea limitada, posar-hi més coses (més turistes, més expatriats, més estudiants...) redueix l’espai dedicat a l’habitatge dels ciutadans. Inexorablement, la teràpia proposada només pot fer que agreujar la crisi de l’habitatge.

Construir habitatge. Els economistes tendim a pensar que l’augment de l’oferta de qualsevol producte fa baixar el seu preu. Els experts saben que aquest resultat triga dècades a produir-se en el mercat immobiliari. Per què? Perquè, un cop s’ha instal·lat la convicció que els preus poden ser alts, els propietaris retenen els immobles (solars o habitatges finalitzats) durant dècades abans d’acceptar un preu a la baixa.

Transformar habitatge privat en públic. El problema amb aquesta teràpia és que el propietari públic pot decidir llogar per sota del mercat, però transformar oferta privada en pública redueix l’oferta disponible de la primera. És el que passa a Amsterdam, per exemple, on l’habitatge privat assoleix preus ridículament elevats. A més, amb aquesta política es corre el risc de dedicar els impostos de la classe mitjana a reduir l’oferta d’habitatge per a la classe mitjana...

En conclusió, la carestia de l’habitatge és un problema endimoniadament complicat que només pot ser combatut amb decisió i amb perseverança, però des d’una multiplicitat de fronts.