Paradoxes de l’habitatge (i 2)
La setmana passada vaig argumentar que la concentració de l’activitat a les grans ciutats ha comportat l’encariment extraordinari de l’habitatge i la reaparició del rendista, un agent que acapara els fruits de la prosperitat col·lectiva sense contribuir gens al seu assoliment.
Com que ens aferrem a les idees del passat, seguim obsessionats per debats com la divisió de la renda entre capitalistes i treballadors o si és millor augmentar els impostos indirectes o els directes. Són debats que, en bona part, responen a un món que ha mort: un món en què “els de dalt” i “els de baix” formaven part de la mateixa societat. Ara “els de dalt” tenen la residència distribuïda entre diverses ciutats “globals” i el patrimoni ubicat en paradisos fiscals; el seu objectiu és gaudir dels avantatges de les millors ciutats del món contribuint el mínim possible al seu sosteniment. La pujada o la baixada del marginal de l’IRPF no afecta els que estan realment “a dalt”, com va posar de manifest Warren Buffet quan va denunciar que pagava menys impostos (en percentatge) que la seva secretària. L’únic agafador clar que tenim a la seva riquesa és el fet que tendeixen a invertir en immobles situats en ciutats “globals” (com veiem en el cas, per exemple, d’Amancio Ortega).
És per aquest motiu que espero que més d’hora que tard recuperem la proposta d’un economista injustament oblidat, Henry George (1839-1897), que va defensar incansablement la substitució de tots els impostos per un d’únic aplicable sobre la terra; a efectes pràctics, sobre el valor dels solars. La proposta ha estat defensada per economistes de tot l’espectre ideològic, com Smith, Ricardo, Friedman o Stiglitz, i per institucions com l’OCDE, l'FMI o 'The Economist'.
Mentrestant, haurem de conviure amb una prosperitat que per a la majoria es manifesta en forma de salaris baixos i lloguers alts. En aquest context, podem identificar tres paradoxes de l’habitatge actual, que s’afegeixen a les que vaig identificar la setmana passada.
L’arribada de plataformes de lloguer d’habitatge (Airbnb, etcètera) va ser saludada per molts com l’alba de l’alliberament de Barcelona de la tirania dels hotelers. Finalment, els honrats ciutadans podrien gaudir dels beneficis del turisme alhora que s’enriquien del contacte directe amb estrangers assedegats de conèixer la ciutat des de dins.
La realitat ha estat demolidora. Les plataformes han estat l’instrument perquè els inversors (cada cop més forans) hagin aconseguit retirar milers d’habitatges del mercat del lloguer assequible als ciutadans, de manera que n'han reduït l’oferta i han contribuït decisivament al seu encariment, perquè un ciutadà normal no pot competir amb uns turistes disposats a pagar 500 € per una setmana en un habitatge de 60 o 70 m2.
Les botigues de proximitat, que arreu han de competir amb el comerç online, a Ciutat Vella s’enfronten, a més, a la desaparició dels veïns. El resultat és el que el mes passat denunciava la mateixa patronal hotelera espanyola parlant de Barcelona: la "pèrdua d'identitat de certes zones turístiques i barris antics, ara orientats exclusivament al turista, [un fenomen que els] converteix en parcs temàtics, que disgusten el resident i foragiten el turista". Qui ens ho havia de dir fa ben poc: els hotelers clamant contra la massificació turística!
El turisme no ha estat, sens dubte, l’únic factor que ha impulsat els preus de l’habitatge a l’alça, però sí un dels més importants. En els últims 17 anys, el nombre de places hoteleres ha augmentat a la ciutat de Barcelona en 45.000, en part per la construcció de nous edificis i en part per la transformació d’edificis d’habitatges. La reducció de l’oferta d’habitatges pot ser de l’ordre dels 10.000. Una xifra equivalent és la transformació directa d’habitatges en HUTs (habitatges d’ús turístic). Finalment, de l’examen de les webs de les plataformes que els comercialitzen i de la tasca dels tècnics de l’Ajuntament que intenten controlar-los es pot deduir que uns 10.000 més s’estan comercialitzant com a “habitatges d’ús compartit” de manera il·legítima (és a dir, dedicats exclusivament al turista). En conclusió, l’èxit turístic de Barcelona haurà comportat la desaparició d’uns 30.000 habitatges. En aquest context, els projectes públics de construir-ne algun miler apareixen com a benintencionats però insuficients.
30.000 habitatges venen a representar un 5% del nombre que ocupen els barcelonins. A primera vista sembla massa poc per impactar significativament sobre el preu. Ara bé, el preu és només el mecanisme a través del qual 70.000 barcelonins (els que els ocuparien) han de ser expulsats de la ciutat. En la mesura que s’hi resisteixin (per sentimentalisme o per manca d’alternatives), l’impacte sobre el preu pot ser –és– molt alt.
