Perversió territorial

A Alemanya, Baviera ha passat de pobre a ric, de receptor a donant de transferències fiscals

Entre els dies 16 i 20 de juny l’ARA ha publicat cinc articles de Jordi Angusto que resumeixen un treball que ell mateix ha fet per a la Fundació Irla sobre l’impacte de la política de reequilibrament territorial espanyola. Aquesta política està fonamentada en el mandat constitucional, que estableix: “L’Estat garanteix la realització efectiva del principi de solidaritat [...] vetllant per l’establiment d’un equilibri econòmic adequat i just entre les diverses parts del territori espanyol”.

Angusto parteix de la constatació que, gairebé 40 anys després de l’aprovació de la Constitució, i després d’una ingent transferència de recursos fiscals d’unes comunitats a unes altres, les diferències han augmentat en comptes de disminuir, i això tant si les mesurem en termes de pes econòmic com en termes de prosperitat. Pel que fa a aquests segons, per exemple, si l’any 1980 el PIB per càpita de Madrid era el 152% del d’Andalusia, el 2016 era el 185%, mentre que el del País Basc havia passat del 167% al 180%, també en relació a l’andalús.

Aquest fracàs contrasta amb el que hem observat a Alemanya, on Baviera ha passat de pobre a ric, i, per tant, de receptor a donant de transferències fiscals. Angusto ens explica que això es deu al fet que la política d’anivellament territorial està dirigida, a Alemanya, a corregir les diferències en la productivitat dels territoris, i que “l’anàlisi d’impacte és l’objecte principal de debat al Consell de Política Fiscal federal, on les regions amb dèficit fiscal avaluen l’ús que en fan les que tenen superàvit i com serveix per reduir les disparitats”. En canvi, a Espanya les polítiques de transferències tenen com a objecte igualar les prestacions socials a tots els territoris, deixant intactes les diferències en dotació de capital productiu i, per tant, de productivitat, excepte a Madrid, on l’acumulació d’infraestructures i de capacitat de decisió econòmica l'ha portat a convertir-se en l’única comunitat que ha guanyat alhora pes econòmic i prosperitat (PIB i PIB per càpita).

No hi hauria d’haver dubte que la política d’anivellament va, a Espanya, bastant més enllà del que exigeix la Constitució

La política de concentració de riquesa a Madrid (Angusto s’hi refereix com el “somni imperial” que “arruïna” Espanya) ha estat objecte d’atenció per part de diversos autors (cal referir-se a 'Espanya, capital París' de Germà Bel), i només es pot qüestionar des de la ignorància o des de la mala fe. Menys atenció ha despertat l’impacte de la política espanyola en la resta de comunitats autònomes, i cal agrair a Angusto que hi hagi posat el focus.

Molt encertadament, Angusto crida l’atenció sobre el fet que, a l’hora de la veritat, les transferències no són dels rics cap als pobres, sinó dels usuaris dels serveis socials de les comunitats donants cap als usuaris de les comunitats receptores, i ho prova de manera convincent relacionant el PIB per càpita amb l’índex de progrés social (IPS) de la Unió Europea. Aquest índex sintetitza una cinquantena d’indicadors que mesuren la satisfacció de necessitats bàsiques, el benestar i les oportunitats. Òbviament, com més PIB per càpita, més IPS, però, en el cas espanyol s’observen dues perversions: Catalunya té un índex inferior que Múrcia i Galícia, i les Balears el tenen inferior que Castella-la Manxa i Extremadura. No hi hauria d’haver dubte que la política d’anivellament va, a Espanya, bastant més enllà del que exigeix la Constitució.

D'altra banda, Angusto considera que la política de transferències fiscals espanyola “congela” les disparitats regionals. Que les disparitats no s’estan corregint és una evidència, que les transferències les estiguin mantenint és menys clar, i crec que Angusto assenyala correctament als salaris com el mecanisme a través dels quals aquestes diferències s’han fet persistents.

Efectivament, una de les aportacions més interessants del treball d’Angusto és cridar l’atenció sobre la relació entre productivitat i pes del cost salarial. Entre estats europeus la relació és directa: com més productivitat (PIB per ocupat), més part del producte s’emporta el cost salarial. Aquesta relació és lògica si tenim present que la retribució del capital (que és la part restant) tendeix a igualar-se arreu. En canvi, entre comunitats autònomes espanyoles la relació és inversa: si el cost salarial representa al País Basc un 55,5% de la producció, a Castella-Manxa és d'un 66,6%; si a Catalunya és d'un 59,3%, a Andalusia és d'un 64,6%. Aquestes diferències comporten un avantatge competitiu del País Basc i de Catalunya en relació a Castella-Manxa o Andalusia que justifica que segueixi sent millor invertir als primers que als segons. Amb aquesta política tothom hi perd: els catalans, prestacions socials; els meridionals, la possibilitat de reduir un atur crònic.