La barra intel·lectual

Aquelles piulades de Quim Torra són, sens dubte, lamentables. M’interesso aquí pels articles

"La desfachatez intelectual" és el títol (que he traduït com bonament he pogut) d’un molt recomanable assaig d’Ignacio Sánchez-Cuenca, professor de ciència política a la Universidad Carlos III, que constitueix una crítica demolidora als escriptors i intel·lectuals que, havent aconseguit un reconeixement merescut en algun àmbit (la novel·la o la filologia, posem per cas), es consideren amb mèrits suficients per intervenir en el debat públic sostenint en tertúlies i articles periodístics opinions contundents sobre temes dels quals tenen escàs coneixement. Hi desfilen personatges com Fernando Savater, Félix Ovejero, Jon Juaristi, Arcadi Espada, Mario Vargas Llosa, Félix de Azúa i Arturo Pérez-Reverte.

Sánchez-Cuenca posa de manifest com els mòbils principals d’aquests especialistes en la crítica despietada són la vanitat i el ressentiment, sentiments molt freqüents en els intel·lectuals, perquè els costa evitar sentir-se més intel·ligents que la resta dels mortals però no prou reconeguts, la qual cosa sovint dona lloc a la “síndrome del narcís ferit”. Aquests “narcisos ferits” buscarien en la rotunditat de les desqualificacions l’aplaudiment popular i l’impacte polític que els són negats als seus escrits més seriosos.

Dissortadament, els últims dies s’ha posat de manifest que aquella denúncia també és aplicable a casa nostra.

Com és ben sabut, la designació de Quim Torra com a candidat a la presidència de la Generalitat ha donat lloc a la difusió de certes piulades i de certs fragments d’articles seus. Ell mateix ha demanat disculpes per les primeres, que són, sens dubte, lamentables. M’interesso ara, però, pels segons.

Era evident que Arrimadas i d’altres havien tret fora de context certes frases per donar-los un sentit que en absolut no tenen a l’escrit original

En el debat d’investidura, Inés Arrimadas va llegir fragments d’un d’aquests articles, “La llengua i les bèsties”, i semblaven, certament, espantosos. En conseqüència, vaig aconseguir el text, el vaig llegir atentament i vaig descobrir que l’article no és en absolut censurable perquè no representa cap menysteniment ni per als castellans, ni per als castellanoparlants, ni per ningú que mereixi el respecte públic. Era evident que Arrimadas i d’altres havien tret fora de context certes frases per donar-los un sentit que en absolut no tenen a l’escrit original.

Tanmateix, hi havia altres articles que jo no havia consultat.

A tot això, un professor de ciència política en una universitat catalana, que col·labora en mitjans de comunicació amb escrits que en general em semblen de molt bon nivell, em va enviar, dins d’una llista de distribució, el link a una entrada al seu blog. Com sempre faig, el vaig obrir i em vaig trobar amb un extens article sobre el tema amb afirmacions com les següents: “A aquestes altures ja ha quedat prou acreditat el tarannà ideològic del nou president de la Generalitat, escampat en tuits i articles d’uns anys ençà. El perfil que en surt és el d’un representant del sector més integrista del nacionalisme català, versió etnicista [...]. En els escrits de Torra [...] hi glateix la idea que inspira Vandellós: la d’una raça catalana amenaçada pels de fora [...]. Torra forma part d’aquest moviment que defensa que s’han de dir les veritats, que és necessari treure’s la cotilla del llenguatge políticament correcte [...]. El que escriu Torra és autèntic a la manera de Trump [...], els escrits de Torra desprenen les mateixes veritats gruixudes que llança Trump [...]. El món de Torra és un món de bons i de dolents, on els grisos no s’admeten, i on tot està determinat d’origen”.

També hi ha entre nosaltres intel·lectuals que es permeten fer contundents afirmacions sense informar-se mínimament

Semblava evident que el meu conegut havia estudiat els articles culpables. En conseqüència, li vaig enviar el següent missatge: “Voldria formar-me una opinió pròpia sobre el que ha publicat en Quim Torra. He llegit «La llengua i les bèsties» i no m'ha semblat censurable. Què és el pitjor que li has llegit? MP”.

La resposta que immediatament vaig rebre és la següent: “No pretenc fer una dissertació del pensament de Quim Torra. Li he conegut els tuits i alguns extractes d'articles [...]”.

L’endemà, a RAC1, un altre professor, assidu tertulià, afirmava, entre altres coses, que el president Torra “s’ha dedicat, durant moltíssims anys, a insultar a tots aquells que són fills d’espanyols no catalans, [...] tots els seus tuits i els seus escrits emanen odi”. Quan se li va requerir que concretés, va quedar clar que havia llegit el mateix que el politòleg: els extractes filtrats per l’oposició.

En definitiva, també hi ha entre nosaltres intel·lectuals que es permeten fer afirmacions contundents sense informar-se mínimament; en aquest cas sobre “els escrits de Torra” sense haver-los llegit. Actuant d’aquesta manera contribueixen a la degradació de la democràcia, que no és només unes lleis, sinó també una actitud, i que tots hem de defensar cada dia. Com es pot ser tan irresponsable?