La batalla de Barcelona amb ulls d’economista

La Barcelona postolímpica fa la sensació, massa vegades, d’estar deixada de la mà de Déu

La ciutat de Barcelona ha experimentat en els últims anys una transformació econòmica extraordinària que crec que es pot resumir en tres fets. Primer, de ser una ciutat poc innovadora ha passat a ser un dels punts calents a Europa pel que fa a iniciatives empresarials basades en la biomedicina i en la digitalització i finançades amb capital risc. Segon, Barcelona ha passat de ser la capital d’una indústria que depenia del mercat espanyol a ser-ho d’una que depèn del mercat mundial, i ser la capital d’una indústria globalitzada vol dir ser capaç de prestar serveis molt més sofisticats. Tercer, Barcelona, que era la capital d’una economia amb turisme, ha passat a ser una ciutat turística. El tercer aspecte és producte de per on va el món (el turisme creix a tot arreu) i de l’aposta decidida de la ciutat en favor del turisme des dels Jocs Olímpics; els altres dos són la conseqüència, d'una banda, de l’aposta decidida per part de la Generalitat en favor de la ciència i de la internacionalització, i de, l'altra, d’una generació d’empresaris disposats a plantejar la batalla amb unes armes que els seus pares no van haver de fer servir.

A mi em sembla, per tant, que pel que fa al dinamisme productiu el millor que pot fer la ciutat és continuar fent –i millorant– el que s’hi ha estat fent, que és tant com dir que aquest no hauria de ser un tema de debat a les properes eleccions municipals.

Una altra qüestió és el tema de l’ordre al carrer, un aspecte que Valls va destacar en la presentació de la seva candidatura. No es tracta de cap invent: a Barcelona hi ha massa delinqüència (des de narcopisos fins a manters) i massa incivisme (des de turistes borratxos a la Barceloneta fins a turistes i autòctons conduint vehicles per les voreres). Es tracta, sens dubte, del taló d’Aquil·les de la candidatura de Colau; no tant perquè el desordre hagi empitjorat (que ho ha fet) sinó perquè el que transmet l’Ajuntament és que li tremola la mà a l’hora de posar-hi ordre. A més, els ciutadans saben que hi ha moltes coses importants que el seu ajuntament no pot resoldre, però el desordre al carrer no és una d’elles. Per tant, em fa l’efecte que les candidatures alternatives cometrien un greu error si deixessin que Valls monopolitzés el tema de l’ordre. Valls va escandalitzar mig França (començant pel seu partit) amb la seva política antigitana, però em temo que ara la imatge de dur li pot donar molts vots a Barcelona.

El segon tema que Barcelona no té gens ben resolt és el repartiment dels beneficis i els costos del seu dinamisme.

La definició d’un model realista de ciutat que tingui en compte que no tot hi cap segueix sent fonamental

Una ciutat no pot ser –com voldria la fantasia de tants economistes– un lloc on el mercat, per si sol, retribueix de manera equitativa els uns i els altres. Una ciutat és, sempre, un espai on els propietaris disposen d’un poder monopolístic que els permet acaparar il·legítimament tots els guanys del seu dinamisme: si la ciutat atreu activitat (sigui turisme, siguin expatriats, siguin centres productius), el beneficiari és el propietari immobiliari, en forma d’augment dels lloguers, i els perjudicats són els veïns de tota la vida, que en són expulsats.

Algú està proposant que Barcelona creixi en vertical per reduir la pressió sobre els lloguers. Pensem-nos-ho bé, perquè Barcelona ja és la ciutat més densa d’Europa (les estadístiques diuen que ho és París, però si eliminem Collserola i Montjuïc –que no són edificables– i encara que eliminem –en paral·lel– el Bois de Boulogne, la densitat de Barcelona és molt més alta que la de París). Molts proposen construir habitatges socials, però aquesta solució s’enfronta al mateix problema: que a Barcelona no hi ha manera de fer-ne sense augmentar-hi la densitat.

Vaig celebrar l’aprovació de la congelació dels allotjaments turístics (el PEUAT) perquè representava un respir per pensar com ordenar la ciutat de manera que els beneficis i els costos es poguessin distribuir millor en comptes de beneficiar –com estan beneficiant– exclusivament els propietaris. La definició d’un model realista de ciutat que tingui en compte que no tot hi cap segueix sent fonamental.

Mentrestant, cada cop que sento lemes com “la marca Barcelona”, “Barcelona ciutat global” o “el turisme, motor de la ciutat”, em pregunto en què beneficia la seva materialització el barceloní mitjà. La resposta és que tot sovint el perjudica. El dinamisme econòmic és positiu, però ordenar-lo és fonamental. Una ciutat no és una selva, sinó, per definició, un espai civilitzat, i la Barcelona postolímpica fa la sensació, massa vegades, d’estar deixada de la mà de Déu.