Una desigualtat conquerida

Ens sembla indigne que un treballador a temps complet no cobri un salari digne?

“És una desgràcia nacional que qualsevol dels súbdits de Sa Majestat rebi menys que un salari decent a canvi dels seus esforços” (Winston Churchill, 1909)

El fet que una part significativa dels treballadors catalans cobrin salaris indignes no és inevitable, com pretenen alguns.

Aquests raonen que la globalització (en forma d'importacions i de deslocalització de plantes productives) ha destruït una multitud de llocs de treball a Occident, i que els que s’hi han creat són de menys productivitat. Aquestes afirmacions no tenen cap fonament científic (ni teòric, ni empíric). És cert que una part de la indústria s’ha desplaçat a països emergents, però aquesta destrucció ha estat compensada amb escreix per la creació de llocs de treball (en el mal denominat “sector serveis”) que no poden deslocalitzar-se: turisme, atenció personal, sanitat, etc. De fet, les societats contemporànies el que creen són aquesta mena de llocs de treball, i no llocs de treball industrials. Per altra banda, és impossible demostrar que aquests llocs de treball tenen menys (o més) productivitat que els industrials: és impossible comparar la productivitat d’un bomber amb la d’un cirurgià.

En realitat, els salaris baixos són conseqüència de la feblesa negociadora dels treballadors respecte dels empresaris i de la feblesa d’aquests respecte dels seus competidors: si un escorxador d’Osona aconsegueix treballadors d’una “cooperativa” a un cost molt baix, els seus competidors es veuen obligats a imitar-lo.

La principal solució que van trobar a situacions similars a l’actual personatges tan dispars com Churchill (1909), Roosevelt (1938) o Franco (1963) va ser establir un salari mínim igual per a tots els empresaris. En tots tres casos, l’experiència va ser un èxit, i és molt clarificador saber què va passar amb cada una.

El 1963 el règim franquista va introduir un salari mínim a Espanya, i el va fixar en 1.800 pessetes al mes, que representaven el 77% del PIB per càpita del moment

Els britànics no van imposar estrictament un salari mínim, sinó una mena de negociació col·lectiva sectorial tripartida. Com que les potencials beneficiàries eren dones treballadores, un dels arguments que van fer servir els oponents va ser que, obligats a pagar més, els empresaris contractarien homes (seixanta anys després, en la seva croada contra el salari mínim als EUA, Friedman va fer servir el mateix argument referit a blancs i negres). Si no vaig errat, el primer salari mínim es va fixar el 1910, es referia a la confecció i fixava una retribució de 2,5 penics per hora, la qual cosa representava un augment del salari d’aquelles pobres desgraciades de prop del 100%. Tenint en compte que treballaven 54 (!) hores a la setmana, aquells 2,5 penics venien a ser poc més de 28 lliures a l’any, que equivaldrien a 3.100 lliures d’avui. Ara bé, per copsar si aquelles 28 lliures eren poc o molt les hem de comparar amb el nivell de vida mitjà de l’Anglaterra de l’època. Si fem els càlculs pertinents, arribarem a la conclusió que aquelles 28 lliures venien a ser la meitat del PIB per càpita dels anglesos del moment; concretament, el 53%. Traslladades a la Catalunya actual, serien uns 15.000 euros.

Roosevelt va optar per un salari mínim clàssic: 0,25 dòlars per hora treballada. Fets els càlculs pertinents, aquells 0,25 dòlars representaven una retribució bastant més generosa que els 2,5 penics que havien acceptat a contracor els empresaris britànics: concretament el 74% del PIB per càpita del moment, que vindrien a ser 21.400 euros a la Catalunya actual. Tot i que amb importants alts i baixos en els anys entremig, el salari mínim americà de 1963 tornava a representar el 74% del PIB per càpita americà del moment.

Aquell any 1963 va ser el que el règim franquista va triar per introduir un salari mínim a Espanya, i el va fixar en 1.800 pessetes al mes, que representaven el 77% del PIB per càpita del moment. Tenint en compte que el nivell de vida mitjà ha pujat significativament, que un treballador català de 1963 guanyés 1.800 pessetes al mes equivaldria que un d’ara guanyés 1.375 euros al mes, la qual cosa no està gens malament.

Com van acabar aquelles mesures? La britànica sobtadament, quan Thatcher va eliminar-la el 1983. L’americana lentament, a mesura que els successius governs a partir dels setanta van deixar que s’endarrerís respecte de la inflació, de manera que el 1996 ja només equivalia al 32% del PIB per càpita del moment. El mecanisme per miniaturitzar el salari mínim espanyol va ser el mateix, però el ritme més ràpid: el PSOE de Felipe González el va trobar al 74% el 1982 i el va deixar al 43% el 1996; Aznar el va acabar de rematar deixant-lo en el 33%.

¿Ens sembla indigne que un treballador a temps complet no cobri un salari digne a la Catalunya actual? La solució ja s'ha provat en el passat.