En estat de xoc
Arran dels atemptats de la setmana passada, rebo un missatge amb un relat al·legòric. El narrador explica que va instal·lar una menjadora per a ocells al seu porxo; que al principi era una delícia sentir els ocells que venien a menjar-hi; que aviat van començar a ser-ne massa, a barallar-se entre ells, a fer niu al porxo i a omplir-lo d’excrements; que a l’últim, els ocells es van tornar agressius, exigint més i més menjar; que va haver d’eliminar la menjadora i, un cop desapareguts els nius, netejar el porxo per poder, finalment, recuperar la tranquil·litat inicial. El narrador explica que la menjadora és el nostre sistema de llibertats i de benestar, i que els ocells són els immigrants, que ocupen habitatges sense pagar, saturen els serveis socials, omplen les presons i imposen els seus tabús alimentaris a les escoles. I conclou: “En la meva opinió, ha arribat el moment de treure la menjadora i fer neteja”.
Per internet circulen molts missatges com aquest que testimonien que el missatge xenòfob s’estén a passos de gegant.
No menys lamentable em sembla la posició bonista dels qui proclamen el deure d’obrir les fronteres a tothom i que celebren la creixent “multiculturalitat” de la nostra societat.
Entre aquests dos extrems, em considero en un camí del mig cada cop menys transitat. Crec que tenim l’obligació de rebre els refugiats i crec que hem de donar la benvinguda als immigrants econòmics que siguin capaços de guanyar-se prou bé la vida per pagar uns impostos que ajudin a mantenir dempeus el sistema de benestar, la qual cosa és tot menys fàcil. Celebro la diversitat de religions, d’hàbits alimentaris i de formes de vestir, però no crec que la multiculturalitat de debò sigui viable.
Arran dels atemptats de la setmana passada, un conegut em comenta, amb pessimisme, que els marroquins no s’integraran mai, i ho il·lustra amb el cas d’una amiga de la seva filla, amb qui compartia estudis i diversions fins que va tenir la primera menstruació. A partir d’aquell moment va ser reclosa a casa fora de l’horari lectiu; malgrat ser una alumna brillant, va deixar d’estudiar un cop acabats els estudis obligatoris; va casar-se al Marroc als setze anys i, mentre la seva amiga comença a estudiar a la universitat, ja ha començat a tenir fills.
Arran dels atemptats de la setmana passada, crec que hem d’insistir que l’islam és una religió com qualsevol altra (igual que passa amb les cites bíbliques, hi ha sures per a tots els gustos), i que la majoria dels musulmans són gent aliena a la violència, però també crec que hem de recordar als musulmans que viuen entre nosaltres que no n’hi ha prou sent pacífic, i que no totes les pràctiques culturals són tolerables aquí.
No n’hi ha prou sent pacífic. La major part dels alemanys dels anys trenta també ho eren, però la seva passivitat va permetre que la minoria nazi prengués les decisions. Els nostres musulmans tenen l’obligació de ser més actius que ningú en la prevenció, repressió i condemna de la violència. No sabem on serà el proper atemptat ni la nacionalitat dels seus autors, però sí que sabem que el cometran al crit d’“Al·lahu-àkbar” i que provindran d’una comunitat musulmana. Aquell dia els ciutadans hauríem de sentir que aquella comunitat -començant pel seu imam- no tan sols rebutja la violència, sinó que col·labora activament amb la policia.
No totes les pràctiques culturals són tolerables. La diferència fonamental entre la nostra cultura i totes les altres és el paper de la dona. La nostra cultura ha abraçat el feminisme; les altres no. És cert que a casa nostra la dona i l’home no estan equiparats completament ni al lloc de treball ni a la llar, però cada cop ho estan més i cada cop ens semblen menys tolerables les diferències.
Crec que hem de dir als nostres musulmans que aquí la dona té els mateixos drets que l’home i que, encara que no els agradi, farem els possibles -dins de la llei- perquè això sigui una realitat també entre ells. En particular, crec que hem de ser inflexibles a l’escola. No hem de permetre que hi hagi escoles que segreguin nens i nenes, encara que siguin catòliques, perquè per aquesta escletxa se’ns colarà un càncer mortal. Crec que hem d’esprémer al màxim una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (cas Osmanoglu i Kocabas vs. Suïssa) i exigir que les alumnes facin esport amb els alumnes. Crec que hauríem de considerar amb simpatia la proposta del Consell Escolar de Catalunya (Ara és demà ) d’allargar l’escolarització obligatòria fins als divuit anys. Encara que només sigui per allargar la tutela de l’Estat sobre les noies musulmanes.
