El futur del treball

El que crea problemes no és la tecnologia, sinó el desajust entre tecnologia i organització social

MIQUEL PUIG
MIQUEL PUIG

Sovintegen les alarmes sobre la destrucció de llocs de treball que portarà la introducció massiva de la intel·ligència artificial (els robots). Assistim, ja d’una manera rutinària, a referències a estudis que conclouen que el 40% o el 50% dels llocs de treball desapareixeran, des de radiòlegs fins a caixers de supermercat, passant per transportistes. Se’ns parla de la polarització del mercat de treball, escindit entre una elit molt ben pagada i una majoria condemnada a fer feines poc creatives i mal remunerades.

Els optimistes -n’hi ha molts- argumenten que, històricament, totes les revolucions tecnològiques han acabat creant més llocs de treball que els que destruïen, i la prova és que seguim treballant. Es tracta d’un argument insensat, perquè, històricament, entre la destrucció i la creació s’ha sacrificat com a mínim una generació. Un dels primers estudiosos de la industrialització ja va escriure (el 1835!) que “és pràcticament impossible transformar persones per sobre de la pubertat [...] en treballadors útils per a la fàbrica”: les primeres màquines van condemnar els artesans a l’atur, i els seus fills a la fàbrica.

La revolució a què estem assistint ja està causant problemes. El triomf de Trump i l’epidèmia de morts prematures entre adults blancs americans (per suïcidi, alcoholisme i abús de fàrmacs) estan relacionats amb una zona geogràfica concreta dels EUA (que sempre havia votat demòcrata i aquest cop va votar republicà) que ha estat la més castigada per la robotització (i per la globalització).

Històricament, primer va ser la mecanització i després la reducció de la jornada; entremig, violència

Que aquesta revolució exigeix una enèrgica intervenció dels poders públics i dels agents socials (sindicats, etcètera) és una cosa que no hauria de dubtar ningú. L’alternativa és que, un cop més, la nostra societat salti pels aires com a conseqüència de la desesperació dels perdedors.

Perquè el problema no és de la tecnologia, sinó de la relació entre tecnologia i ordre social. Per comprovar-ho, convido el lector que imagini un col·lectiu humà antic que explota unes terres a la vora d’un riu i que té problemes per regar-les.

En un primer moment, el tema es resol amb cadenes humanes que pugen galledes d’aigua des del riu fins als conreus. La feina és extenuant, i n’hi ha per a tothom, de sol a sol.

Ara imaginem que el col·lectiu construeix una presa riu amunt i un canal per portar aigua a l’alçada de les terres. L’obra requereix un esforç excepcional, però un cop finalitzada les cadenes humanes són innecessàries, perquè l’aigua, en més abundància que abans, arriba per si sola. Ara el col·lectiu té el mateix o més amb molta menys necessitat de treball.

Vist de lluny, el col·lectiu ha fet un pas endavant i tothom pot passar a viure millor que abans. Ara bé, vist de prop, que tothom en surti beneficiat o no depèn d’un assumpte que no té res a veure amb la tecnologia hidràulica: la propietat de la terra. Si el col·lectiu era realment antic i la propietat era col·lectiva, tothom es beneficia de l’obra. Però si el col·lectiu no era tan antic i havia introduït la propietat privada (d’individus o d’alguna divinitat representada per una casta sacerdotal), aleshores la presa és una catàstrofe per als peons, que perden la feina. Potser acabaran treballant, però en activitats que els propietaris no consideren del tot necessàries, i que pagaran miserablement.

En definitiva, el que crea problemes no és la tecnologia, sinó el desajust entre tecnologia i organització social, i aquesta segona s’hi ha d’adaptar; a les bones o a les males. Dimecres a la seva selecció d’articles J.M. Casasús reproduïa la coneguda obra de Casas Barcelona 1902, que l’autor va referir a la vaga general que va tenir lloc a Catalunya en demanda de la jornada de les 9 hores. La reducció de la jornada laboral era la resposta lògica a la mecanització, però, històricament, primer va ser la mecanització i després la reducció de la jornada; entremig, violència. Va ser la por a la repetició d’una revolució com la de 1848, que va sacsejar tot Europa i que va costar desenes de milers de morts, el que va portar a la limitació a França, per primera vegada, de la jornada laboral... a 12 hores diàries!

¿És la renda universal la resposta als robots? No ho veig clar, perquè el contracte social que entenem és el de la feina: col·laborem amb la societat treballant i se’ns remunera en funció d’aquest esforç. Un nou contracte social basat en la ciutadania em sembla una solució massa complicada, i potser ens distraurà de buscar la solució allà on és més fàcil trobar-la: que hem d’ajudar generosament els que no poden valdre’s per si mateixos, però no té per què haver-hi, ni hi ha d’haver, feines mal remunerades.