La pròxima recessió

Una crisi financera no té per què ser terrible si les autoritats hi poden intervenir

El 1890, Alfred Marshall va publicar 'Principles of economics', una obra que va establir la manera com els economistes ortodoxos analitzen, des d’aleshores, la realitat. Per encapçalar-lo, Marshall va reproduir una frase clàssica: 'Natura non facit saltus'. Efectivament, els models que els economistes utilitzen per representar la realitat sempre tendeixen a l’equilibri.

El problema és que el que observem a la realitat és una successió d’expansions i contraccions econòmiques més o menys dramàtiques (de fet, només deu anys després dels 'Principles', els físics quàntics van descobrir que, en realitat, la naturalesa també fa salts). En conseqüència, tots sabem que tard o d’hora l’actual expansió econòmica acabarà.

En aquest sentit, i des de fa mesos, s’acumulen les advertències sobre la pròxima contracció. Al setembre, un dels economistes vius més prestigiosos, Nouriel Roubini, advertia des de 'The Guardian': “Estem abocats a una recessió el 2020... i no tenim les eines per combatre-la”. El mateix mes, la revista 'Forbes' explicava com i per què era inevitable una crisi financera que, en principi, podria tenir lloc la segona meitat del 2019, o més aviat si el conflicte entre els EUA i la Xina s’agreugés. A l’octubre, l'American Institute for Economic Research advertia que “la pròxima crisi financera es troba girant la cantonada ['just around the corner']”. Al desembre ja va ser el mateix director adjunt del Fons Monetari Internacional el que escrivia, també a 'The Guardian', que “s’estan formant els núvols de tempesta per a la pròxima crisi financera”, i que “el sistema bancari global no està preparat per a una recaiguda”. Finalment, fa un mes el 'New York Times' publicava un article en què feia referència a la llarga carta (22 pàgines) que un dels operadors financers més admirats, Seth Klarman (que gestiona un fons d’inversió de 27.000 milions de dòlars), havia enviat als seus accionistes i en la qual manifestava que les perspectives econòmiques li semblaven esgarrifoses. La carta va dominar la trobada anual de polítics, empresaris i economistes celebrada a Davos immediatament després.

Tots els analistes que ara estan predient una crisi es refereixen a una crisi financera, i més concretament al fet que massa governs tenen massa deute, particularment el dels EUA

Per què és inevitable una nova recessió i quina gravetat tindrà? Contestem succintament a totes dues preguntes.

La inestabilitat és una conseqüència inevitable de l’evolució tecnològica. Cada innovació genera un cicle d’expansió i contracció. Típicament, la innovació promet augmentar la productivitat però exigeix una inversió prèvia. Aquesta exigeix mobilitzar recursos (entre els quals, treballadors) i per tant genera una expansió. Un cop acabada la inversió, l’economia es deprimeix per dos motius; en primer lloc, perquè els recursos dedicats a la inversió queden ociosos; en segon lloc, perquè l’augment de la productivitat significa que ja no cal que treballin tantes persones com ho feien abans. Va passar amb la construcció de canals al XVIII, amb la del ferrocarril al XIX, amb l’electrificació en la primera meitat del XX, amb la motorització en la segona, etc. Però la contracció que ens ve no serà, fonamentalment, d’aquesta naturalesa.

Hi ha una segona font d’inestabilitat. Els financers fan negoci a base de prestar, i com més prestin, més guanyen. Quan presten, les coses van bé, i com millor van, més segurs semblen els préstecs... fins que, de sobte, els creditors semblen massa endeutats, un financer retira un crèdit, el deutor esdevé insolvent, la seva insolvència fa que la resta de deutors semblin menys solvents i més financers retiren més crèdits fins que es genera una crisi de liquiditat que arruïna els creditors i escanya els deutors.

Tots els analistes que ara estan predient una crisi es refereixen a una crisi financera, i més concretament al fet que massa governs tenen massa deute, particularment el dels EUA. En paraules de Klarman: “No hi ha manera de saber quant deute és massa deute, però els EUA arribaran a un punt d’inflexió a partir del qual un mercat de deute més escèptic deixarà de continuar prestant-nos a uns tipus que puguem pagar”.

Una crisi financera, tanmateix, no té per què ser terrible si les autoritats hi poden intervenir. Al cap i a la fi, el fet que els financers s’arruïnin no té per què fer parar les fàbriques, ni que els turistes deixin d’anar amunt i avall. Al contrari, si els estalviadors alemanys perden part dels seus estalvis perquè els bancs van prestar-los a un estat que no pot pagar, el que haurien de fer és posar-se a treballar més. El problema amb les crisis financeres és el desordre i la incertesa que ocasionen.

I el problema amb la crisi que s’albira és la debilitat i desunió dels líders occidentals. La debilitat als EUA i la desunió a Europa. Aquest és el problema real.

Com sempre, els problemes econòmics són, en realitat, problemes polítics.