30/11/2018

El segon tsunami

3 min

EconomistaUna tempesta en alta mar pot arribar a generar onades de més de 10 metres d’alçada. La dificultat de navegar en aquestes condicions és que darrere d’una onada en ve una altra, amb una successió de pocs segons. En canvi, el seu impacte sobre la costa és limitat perquè cada onada es retira també en qüestió de segons.

Un tsunami és tota una altra cosa. En primer lloc, perquè no els formen els vents huracanats sinó sismes submarins, que resulten imperceptibles per als navegants. En segon lloc, perquè està format per onades baixes (no més d’un metre d’alçada) i molt llargues (algun centenar de quilòmetres), de manera que un vaixell que se’n trobi un en alta mar tindrà dificultats per percebre’l: només experimentarà que el nivell de l’aigua puja una mica i que entre un quart i mitja hora després torna a baixar. El problema és només quan arriben a la costa: a mesura que el fons es fa menys profund, la base perd velocitat, però hi continua arribant més i més aigua que s’amuntega sobre la que s’està frenant; l’onada es comprimeix i creix en alçada en qüestió de pocs minuts davant els desprevinguts espectadors, que veuen com, de sobte, la costa és envaïda per una violenta inundació que no se sap d’on ha sortit i que s’ho emporta tot.

J.B. Culla ha comparat el procés independentista amb un tsunami que ha transformat de dalt a baix el sistema de partits i els lideratges. Crec que la metàfora ajuda a entendre moltes més coses.

En primer lloc, l'origen: una sèrie d’esdeveniments cap dels quals va generar una commoció immediata i que van tenir lloc entre el 2006, amb l’aprovació de l’Estatut, i el 2010, amb la sentència adversa. Entremig, el “ribot” de Guerra, la recollida de signatures “contra Catalunya” per part del PP, els indignes moviments al Constitucional per controlar-ne la sentència, l’aparició del “català emprenyat” amb les infraestructures, l’acte de l’IESE (amb la flor i nata de l’empresariat català a primera fila), l’editorial conjunt de tots els diaris catalans, on s’advertia que “Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga”, i que, “Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable”. Finalment, la sentència no sols va ser adversa en el fons, sinó també humiliant en la forma.

El tsunami es va posar en marxa immediatament després, el 10 de juliol, amb l’eclosió de l’estelada, fins aleshores un símbol marginal, i va avançar plàcidament al llarg de set anys, durant els quals les massives manifestacions eren seguides per un retorn a la normalitat.

Fins que el tsunami va arribar a la costa la tardor de l’any passat, amb conseqüències devastadores.

Devastadores per a molts independentistes –començant pels seus líders–, que van constatar tres dures veritats: que l’estat espanyol hi responia amb una violència desproporcionada, que una part significativa de la població catalana –fins aleshores silenciosa– es manifestava inequívocament oposada al projecte i, finalment, que les cancelleries europees donaven suport sense fissures a la integritat d’Espanya.

Devastadores també per a l’estat espanyol, que l'1-O al migdia va haver de parar la repressió davant l’estupor de l’opinió pública europea, que ha vist que la justícia europea denegava el suport al processament dels líders independentistes i, sobretot, que ha perdut la credibilitat per a la majoria dels catalans.

I ara què? Constatar que el tsunami era això: un tsunami. I que, contràriament al que volen creure molts, no és la repressió el que ha neutralitzat la seva energia, sinó que aquesta energia es va dissipar al llarg del mes d’octubre perquè els seus líders no van saber què fer-ne.

Si molts independentistes –entre ells el president Torra– estan ara desesperats és perquè no semblen comprendre la diferència entre un tsunami i una tempesta. Tampoc no semblen comprendre que en aquest moment està tenint lloc un moviment sísmic com el que va tenir lloc fa deu anys i que, com aquell, generarà un altre tsunami que arribarà a la costa d’aquí uns anys.

Si aleshores va ser el TC el que es va desprestigiar abans de dictar sentència, ara ho està fent el TS. Si aleshores la sentència va ser humiliant, ara serà injusta als ulls dels experts espanyols i dels tribunals europeus. Si aleshores l'“Apoyaré” de Zapatero va ser laminat pels seus col·legues, per la dreta i per l’opinió pública, ara el benintencionat projecte de Sánchez d’un nou estatut serà laminat pels mateixos agents (que, si alguna cosa han guanyat, ha estat energia i ganes). Finalment, i per ordre del Tribunal Europeu de Drets Humans, l’estat espanyol haurà d’alliberar els condemnats. Si l’independentisme ha fet els deures, serà en aquell moment que es posarà en marxa el segon tsunami.

stats