Hem deixat de destruir llocs de treball perquè la construcció ja s'ha comprimit tot el que s'havia de comprimir: ocupa menys treballadors que l'any 1995, quan Espanya tenia 39 milions d'habitants i no els 47 que té ara. És una bona notícia, però no és un motiu per a l'optimisme: aquells llocs de treball no tornaran perquè hem fet més habitatges dels que necessitem i perquè ni hi ha prou joves que els necessitin ni guanyen prou per adquirir-los. Que deixi de destruir-se ocupació no significa que automàticament se'n comenci a crear.
Els inversors internacionals comencen a confiar en la solvència de l'estat espanyol i, en conseqüència, a comprar deute públic. La prima de risc (el diferencial de rendiment amb el deute alemany) baixa, cosa que implica que una part menor dels nostres impostos aniran a parar a les butxaques dels nostres creditors. És una bona notícia, però no és un motiu per a l'optimisme: els inversors creuen que les coses li aniran millor a l'estat espanyol perquè ha apujat els impostos i ha abaixat les pensions, no perquè les coses els aniran millor als espanyols.
El director del fons de rescat bancari de la UE, Klaus Regling, manifesta que Espanya serà un "motor" de la recuperació europea d'aquí cinc anys gràcies a les reformes que ha emprès. Un examen de les previsions a cinc anys que fa l'FMI permet valorar aquestes expectatives. D'acord amb elles, el PIB espanyol de 2018 serà igual que el de 2009 i la desocupació serà encara del 25%: ens esperarien cinc anys d'estancament. A més, el minso creixement del PIB es basa en la previsió que Espanya s'haurà convertit en un país exportador capaç de generar un superàvit de la balança comercial insòlit en la seva història moderna: un 6% del PIB, quan el màxim es va aconseguir l'any 1986 i va representar un modest 1,5% del PIB.
En definitiva: tot això no són motius per a l'optimisme, i si les autoritats espanyoles i les catalanes en tenen és perquè continuen confiant que les coses han de millorar a la força perquè hem precaritzat encara més les relacions laborals i perquè cada any rebem més turistes. És l'estratègia que hem seguit en els darrers trenta-sis anys, i el fet que estiguem pitjor que mai no sembla motiu suficient per revisar-la. Ha de funcionar i prou.
Ara bé, això no significa que a Catalunya no hi hagi motius per a l'optimisme. La raó és que s'hi detecta un lent però persistent canvi en les idees. Ja era hora, perquè si sempre fem el mateix, sempre obtindrem el mateix resultat, i una taxa d'atur superior al 20% és insòlita a l'Europa Occidental, però nosaltres ja és la tercera vegada que l'assolim (als 80, als 90 i ara).
El primer motiu per a l'optimisme és que, malgrat la seva terrible situació financera, la Generalitat estigui mantenint l'aposta per la recerca. En l'economia globalitzada, només serem capaços de crear llocs de treball ben remunerats si som capaços de produir de manera innovadora.
El segon motiu és la mobilització institucional en favor d'un model econòmic de més nivell. El col·lectiu Pacte per a la Indústria, que engloba tres universitats, dos sindicats, dues patronals i tres col·legis professionals, acaba de presentar les seves propostes; com que són 138 és possible trobar-ne alguna amb què estar en desacord, però el conjunt és impecable i dibuixa el camí cap a un model productiu basat en la indústria, l'exportació, la innovació i la col·laboració público-privada. No és altra cosa que el que fan des de sempre els països del centre i el nord d'Europa.
Dins d'aquest mateix moviment podem anotar la publicació per part d'UGT de Catalunya d'un informe en què denuncia que el percentatge d'universitaris ocupats en feines que no exigeixen els seus coneixements és el més elevat d'Europa. La novetat no és que un sindicat denunciï coses, sinó que ho atribueixi exclusivament a "un model basat en la construcció i en serveis de poc valor".
Per acabar, és destacable que la Generalitat sembla finalment decidida a potenciar els centres de transferència de tecnologia, el pont entre la recerca i la indústria que ha de facilitar que la societat es beneficiï dels recursos públics invertits en la primera. Una dada bastarà perquè el lector es faci càrrec de què estem parlant. El cànon d'aquests centres són els instituts Fraunhofer alemanys, que ocupen unes 500 persones per cada milió d'ocupats. El mateix índex referit als centres finlandesos (VTT) és 1.100 i, en canvi, als catalans (CTA) és 200. Al País Basc (Tecnalia i IK4) és de 3.100; probablement massa gent, però un indicador clar de quina aposta han fet ells i quina nosaltres i, en definitiva, de per què som on som.
