23/02/2013

Nacionalitzacions a Bolívia

3 min

"Un patriota és aquell la conducta pública del qual està governada per un únic motiu, l'amor al seu país; [...] no té ni interessos ni temor, ni simpaties ni antipaties, sinó que tot ho mesura en funció de l'interès públic". Samuel Johnson, The Patriot, 1774.

Dilluns passat el govern de Bolívia va nacionalitzar l'empresa concessionària dels tres aeroports més importants del país: El Alto / La Paz, Santa Cruz i Cochabamba. Durant un temps, i en qualitat de directiu d'aquella empresa, visitava regularment tots tres aeroports. Com que el primer era sempre el de La Paz, era inevitable tenir la impressió que constituïen illes d'ordre i eficiència en un mar de caos. Qualsevol persona que hagi baixat d'El Alto a La Paz entendrà a què em refereixo. Pel que fa al personal, era impossible no experimentar una enorme simpatia per l'entusiasme que exhibien en la seva feina.

Abertis, propietària del 90% de la concessionària, ha emès una nota conciliatòria assenyalant que respecta la decisió i que n'espera una compensació adient. Si la nacionalització s'hagués produït a la meva època m'hauria semblat que ens treien un pes de sobre. En realitat, els aeroports bolivians formaven part de la cartera com a resultat d'un cúmul de casualitats: el 1997, Lockheed Martin, un monstre de l'aeronàutica i la defensa, va decidir invertir en un mercat molt innovador als països anglosaxons i que prometia molt, les concessions. La primera operació que se'ls va presentar va ser la dels tres aeroports bolivians, que necessitaven inversions. El mateix any, i juntament amb una filial del banc Barklays, van accedir a una concessió de més calibre, la de l'aeroport de Londres-Luton, que necessitava una inversió de 30 milions de lliures. Dos anys després, Lockheed es va vendre la cartera a un extravagant inversor immobiliari gal·lès que havia aconseguit la concessió de l'aeroport de Cardiff i que estava formant un grup aeroportuari. Pocs anys després, Abertis, que feia anys que perseguia diversificar-se en el mercat aeroportuari perquè el considerava una extensió lògica del seu model d'empresa d'infraestructures, va adquirir l'empresa britànica com a plataforma per construir-hi un grup més gran. Ni els britànics ni Abertis tenien gran interès pels aeroports bolivians, però se'ls van trobar dins del paquet.

Aquells aeroports eren una inversió lògica per a una empresa d'infraestructures, perquè els trànsits eren estables i previsibles; les úniques variacions venien governades per la recurrent inestabilitat política: si els talls de carreteres tenien lloc en els accessos, l'impacte era negatiu, i si eren entre ciutats, positiu. Els problemes eren dos: que suposaven una inversió massa petita en un país massa allunyat i, sobretot, que l'administració pública boliviana mirava amb antipatia la idea de la concessió d'un servei públic, la qual cosa és freqüent a Llatinoamèrica. Les amenaces, pressions i interferències eren constants, i sempre amb el mateix retret: la concessionària guanyava massa i invertia poc.

El govern bolivià ha nacionalitzat tots tres aeroports i ha promès que pagarà la indemnització que estableixi un auditor independent, que invertirà en els aeroports el que exigia que fes el concessionari i que els gestionarà millor. No estic en contra ni de les nacionalitzacions ni de les privatitzacions. He vist massa empreses públiques ben gestionades i massa empreses privades mal gestionades per creure que una cosa o altra és la solució de res, i em temo que Llatinoamèrica és l'última regió que encara és víctima de les fantasies de l'esquerra i de la dreta en aquest aspecte.

En l'extraordinari llibre Why nations fail [Per què fracassen les nacions], D. Acemoglu i J. Robinson han establert amb gran contundència que la prosperitat només depèn d'una cosa: de la qualitat de les institucions polítiques. El que no queda tan clar és què determina com són aquestes institucions, i jo crec que aquí hi juga molt el patriotisme dels seus dirigents. Per això la cita que encapçala aquest article. Per cert, Samuel Johnson és l'autor d'una altra cita que s'utilitza molt i sempre malament, aquella que diu que "el patriotisme és l'últim refugi del pocavergonya" (" patriotism is the last refuge of a scoundrel "), que ell no entenia com una crítica al patriotisme, sinó als pocavergonyes. La privatització no perjudicarà Abertis; si beneficiarà o no els bolivians dependrà del patriotisme dels seus governants. Els antecedents d'aquell malaurat país no inviten a l'optimisme.

stats