No cal plorar la mort de les caixes

Les caixes d'estalvis formen part del paisatge català. En moltes famílies era tradició obrir una llibreta a favor del nadó. Era alhora un obsequi i una manifestació d'una manera de viure de la qual l'estalvi formava part integral. Ara les caixes estan a punt de desaparèixer. Algunes veus acusen l'Estat de forçar la seva mort en benefici de la banca. Altres lamenten la desaparició de l'obra social. Tant les unes com les altres estan equivocades. Ningú no està matant les caixes, ni la seva mort és ara de lamentar. Les caixes van morir fa molt de temps i la seva obra social no està més amenaçada ara que fa tres mesos.

Les caixes tenen els seus orígens en institucions benèfiques típiques de l'Antic Règim. Però les caixes representaven una lògica completament diferent: la del capitalisme. El seu objectiu era educar les classes populars en un concepte propi del món urbà i industrial: una provisió que ja no descansava en els fills -amb qui vivien i de qui vivien els ancians en el món rural- sinó en l'estalvi financer realitzat per cada individu al llarg de la seva vida. Molt abans que Margaret Thatcher fes del "capitalisme popular" la seva bandera, les caixes ja havien triomfat amb ell.

La gestió d'aquelles caixes descansava sobre dos pilars: la probitat dels administradors i la prudència de les inversions. Ni el rendiment de l'estalvi, ni la flexibilitat de l'operativa, ni el volum de l'entitat importaven. Encara menys l'obra social. L'important era que els estalvis estiguessin segurs. Per això les caixes van orientar la seva inversió al deute públic, a l'interbancari i a la promoció immobiliària.

A partir dels anys 60, l'entorn que havia justificat les caixes va canviar radicalment. La seguretat social obligatòria i universal constituïa una alternativa a l'estalvi voluntari. L'accés a la propietat de l'habitatge es va convertir en una opció que les mateixes caixes es van ocupar activament d'estimular mitjançant les hipoteques. La classe proletària esdevenia una classe mitjana a qui li calia un compte corrent a més de la llibreta. La garantia pública de la integritat dels comptes corrents feia menys necessària la prudència.

Les caixes van respondre al canvi de l'entorn oferint els mateixos serveis que la banca: comptes corrents, préstecs personals, inversions. Ni legalment ni realment hi va acabar havent diferència entre unes i altres institucions financeres. Un banc podia fitxar un executiu d'una caixa, i viceversa.

Ara bé, si els bancs repartien beneficis, les caixes no havien de fer-ho. Què podien fer amb els excedents? Una part es va dirigir a l'obra social, que va esdevenir la justificació de l'entitat. La distribució de la resta va venir determinada per un pacte implícit entre els treballadors, els directius i els gestors de les institucions rectores. Els treballadors van obtenir unes condicions privilegiades en relació amb les dels seus col·legues de la banca. Els gestors van orientar cada cop més la gestió cap al creixement de l'entitat. A canvi de satisfer aquests dos col·lectius, les entitats rectores van guanyar una certa capacitat per determinar la política d'inversió. L'equilibri entre aquests tres agents va determinar la política de cada entitat. En molts casos, el pes de les institucions ha estat determinant; a Catalunya, en canvi, han pesat més els gestors. Però en qualsevol cas, les caixes havien perdut la seva raó de ser perquè el món que havia justificat el seu naixement havia mort.

En aquest context, La Caixa va descobrir abans que cap altra que l'únic que tenia sentit era esdevenir un banc. Durant les darreres tres dècades, La Caixa ha seguit amb gran eficàcia el seu propi programa de bancarització: expansió territorial, banca electrònica, volum a través de l'absorció d'altres entitats i creació d'una cartera de participacions industrials i de serveis.

Molts gestors de caixes espanyoles han imitat La Caixa, però sense la seva determinació ni claredat d'idees.

El boom immobiliari de la darrera dècada ha constituït un entorn que les caixes coneixien. Les caixes sempre havien finançat la construcció i l'adquisició d'habitatges. El que ha estat nou és la manca de prudència. L'aposta ha estat característica de qui ha perdut tot sentit de la seva funció social: créixer per créixer.

El resultat és que si el pes dels actius tòxics en els balanços de la banca espanyola és del 2,5%, al conjunt de caixes és del 7,5%. El que és més greu, les dues caixes amb una proporció més alta són catalanes: CatalunyaCaixa (11,6%) i Unnim (12,6%). Totes dues necessiten una capitalització que implica la pèrdua de control per part dels seus gestors tradicionals. Significativament, la caixa amb una proporció més petita -l'única comparable a la de la banca- és La Caixa (3,6%).

Les caixes desapareixen perquè fa molt de temps que havien perdut la seva raó de ser i no n'han sabut trobar una altra. És ara que ho fan perquè és ara que la majoria s'han arruïnat. Tant de bo que de les seves cendres emergeixi no un sinó dos grans bancs catalans.