Notes sobre el procés (25): una estratègia guanyadora

“El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur, sorgeixen els monstres” (Gramsci)

1. Un naufragi esquivat, però no definitivament. Entre el 27 d’octubre i el 21 de desembre, l’independentisme (i amb ell el catalanisme) va estar a prop de la catàstrofe. El 21-D l’electorat li va donar una segona oportunitat, però advertint-li que té preparat el recanvi: Ciutadans. Però els dubtes primer, i el pornogràfic repartiment d’àrees d’influència en la injuriada autonomia després, no han estat propis de qui aspira a liderar el poble cap a un món millor. No estem, ni de bon tros, fora de perill.

2. La dificultat de canviar l’estratègia. El full de ruta que es va estavellar el dia 27 d’octubre tenia dues característiques que el feien inviable: les presses (es comptava en mesos) i la dependència d’unes “estructures d’estat” que havien de permetre el “control del territori” després d’una DUI. La primera era incompatible amb la legitimitat, perquè la majoria social a favor de la independència -que és l’únic obstacle real a què ens enfrontem- costarà temps d’aconseguir. La segona era innecessària, perquè la independència, quan li arribi el moment, es farà de manera ordenada i en el marc d’una tutela internacional. Totes dues han tingut costos: la primera ha fet que una part dels catalans s’hagin sentit agredits per l’independentisme; la segona ha proporcionat una base a la delirant acusació de colpisme.

Treballosament, però, s’obre pas una estratègia alternativa. Reconeix que la independència no és a prop, que exigeix ampliar el suport social, que l’única manera de fer-ho és des de les institucions i que l’acció d’aquestes ha de ser escrupolosament respectuosa amb la legalitat. No és una estratègia brillant, però és viable.

És viable i el poble ho sap: a mitjans de desembre, una mica més del 50% dels catalans creien que Catalunya arribaria a ser independent, però només un 28% confiaven que això es produiria abans de 10 anys.

3. La independència és possible perquè és un projecte engrescador i perquè no és utòpic, i tots estem assedegats d’un projecte amb aquestes característiques.

És engrescador i pot ser-ho cada vegada més perquè l’estat espanyol s’enfrontarà a problemes gravíssims en els propers anys, i ni està preparat per gestionar-los de manera satisfactòria, ni voldrà fer-ho. Aquests problemes deriven de dos fenòmens imparables: l’envelliment (amb la consegüent crisi del sistema de pensions) i la robotització (amb la consegüent aparició de perdedors).

No és utòpic perquè aquests problemes no són insolubles (l’únic que exigeixen és un repartiment equitatiu dels recursos i de la dignitat) i a Europa hi ha molts estats, de la mida i amb els recursos de Catalunya, capaços de gestionar-los de manera raonablement satisfactòria.

4. De recepta per eixamplar la base social només n’hi ha una: governar bé. Tots els arguments a favor i en contra de l’independentisme han estat repetits infinitat de vegades, i poca gent canviarà de parer a còpia de debats i de discursos. L’únic que seduirà els indecisos en un o altre sentit és l’acció pràctica dels líders respectius. Per això la victòria del 21-D és tan valuosa.

Rebo missatges menystenint la Generalitat i reclamant una República. Els que els envien no comprenen que la Generalitat i els ajuntaments són l’únic camí per aconseguir-la, perquè els indecisos només es decantaran per l’independentisme si perceben que els seus equips són els millors gestors de la cosa pública.

Governar bé vol dir fer-ho amb eficàcia, amb honestedat i per a tothom; no vol dir repartir molt. Com molt encertadament destacava Germà Bel en la seva primera aportació regular a l’ARA, s’equivoquen els que pensen que eixamplar la base independentista exigeix molta “despesa social”. Els vots no es poden comprar.

5. La lluita per la democràcia, des de la legalitat. L’independentisme és democràtic: vol votar i sotmetre’s al veredicte de les urnes. L’unionisme és nacionalista: no accepta que es voti perquè considera que la unitat d’Espanya és sagrada. El conflicte de fons és, doncs, al voltant dels valors democràtics.

Una part de l’independentisme creu que cal violentar la legalitat per posar en evidència les mancances de la democràcia espanyola; per això pretenia, per exemple, investir Puigdemont a distància, contra el parer dels lletrats del Parlament. Es tracta d’un error. L’Estat està demostrant que reacciona abusant de la llei sempre que percep una amenaça; i l’abús és més evident i més injustificable si l’amenaça es fa des de la legalitat. En tindrem una prova més amb la investidura de Sànchez, aquesta, sí, perfectament legal.

Etiquetes