1“Catalunya quedarà automàticament fora de la Unió”Durão Barroso s’ha referit al procés català amb l’asèpsia característica del llenguatge de la diplomàcia. Per fer-lo entenedor, El Periódico transcrivia el seu missatge de la següent manera: “Si Catalunya s’independitza quedarà automàticament fora de la Unió Europea”. Per la seva banda, Espadaler manifestava, en finalitzar el congrés d’Unió, que aquest partit decidiria la resposta al referèndum en funció de tres paràmetres, un dels quals, les “expectatives” de si la Catalunya independent es mantindria dins la Unió Europea.
Es tracta de missatges equívocs en el millor dels casos. Encara que Catalunya proclamés unilateralment la independència i encara que l’aconseguís de facto (per exemple, perquè els catalans paguessin els seus impostos a la Generalitat), continuaria formant part de la Unió Europea. Mentre Espanya no reconegui formalment la independència de Catalunya, aquesta serà, en tant que part d’Espanya, part de la Unió Europea. Res, doncs, d’automatismes. Ni tampoc de presses, perquè no sembla probable que Espanya s’hi avingui ni l’endemà d’un referèndum ni l’endemà d’una declaració unilateral.
Suposem, però, que tard o d’hora Espanya s’avé a signar el tractat d’independència, un acte que, aquest sí, comportaria la sortida automàtica de Catalunya de la Unió Europea. El tractat haurà de regular diverses qüestions, entre elles el repartiment d’actius i passius.
2“Catalunya haurà d’assumir una part del deute públic espanyol”També fals. Ni Catalunya ni ningú pot assumir el deute d’un tercer sense l’aquiescència dels creditors, i els dels estats són una multitud de bancs, fons de pensions i particulars d’arreu del món amb qui és impossible acordar res. Per aquest motiu, el govern britànic ha anunciat formalment que, encara que Escòcia s’independitzés, ell seguiria sent responsable de la totalitat del seu deute. El mateix passaria en el nostre cas. Una altra qüestió és que caldria pactar que el nou estat català emetés i entregués a l’estat espanyol deute equivalent a la part que li correspongués (per exemple, el 20%, uns 200.000 milions d’euros). Després de l’operació, l’estat espanyol continuaria devent la mateixa quantitat que abans (aproximadament un bilió d’euros), que ja no representaria el 100% del seu PIB, sinó el 125%.
3Balances fiscals: els 16.000 milionsAra que els catalans ens havíem après la xifra de 16.000 milions com a mesura del dèficit fiscal català, el ministre Montoro inicia una ofensiva per substituir-la per una altra de més petita. Mentrestant, els economistes seriosos (Castells, per exemple) s’esforcen per fer entendre que hi ha almenys quatre xifres, i que cada una respon a una pregunta diferent.
No obstant això, i vistos des del punt de vista espanyol, els 16.000 milions tenen un significat molt clar: mesuren quant empitjoraria la hisenda espanyola postindependència. És a dir, si es preveu que l’any 2015 necessitarà finançar un dèficit de 52.000 milions d’euros, consumada la independència aquesta quantitat augmentaria fins a 68.000.
4Els costos de la TransicióS’ha repetit que la sortida de la Unió comportaria la insolvència de Catalunya a causa de, entre altres coses, la manca de suport al sistema bancari català per part de l’eurozona.
És possible imaginar que un conjunt d’estats, sigui per despit (Espanya), sigui per evitar el contagi (França, potser Itàlia), decidissin fer la vida impossible a un petit estat. Ara bé, acabem de veure que això només podria tenir lloc després de signat el tractat, i a partir d’aquell moment la preocupació principal de la Unió seria la solvència d’Espanya, molt compromesa pels números que acabem de fer. En aquest context, que el deute emès pel nou estat sigui paper mullat i que, a sobre, el comerç amb Catalunya s’enfonsi no pot significar sinó la insolvència d’Espanya, la qual cosa, a la seva vegada, desestabilitzaria l’eurozona. En aquestes circumstàncies, el manual del creditor diu que cal fer el contrari: facilitar la vida al deutor perquè pugui pagar, i això passa de facto, si no pot ser de iure, perquè Catalunya es mantingui dins de la Unió.
En definitiva, arribar a la taula de negociacions per acordar els termes de la independència no sembla gens immediat ni gens fàcil; en canvi, un cop allà, el camí presenta menys interrogants. Això darrer no obsta per deixar clar que Catalunya naixeria en unes circumstàncies dramàtiques perquè ho són el seu atur, la productivitat i el deute. Negar-ho és una irresponsabilitat, però també ho és amagar que, si es queda i Espanya no es transforma a fons, el futur que espera als catalans és similar al que espera a tots els espanyols, i té pitjor pronòstic.
