27/03/2015

Notes sobre el procés (5)

3 min

1. Torna Espanya. El procés independentista es va posar en marxa el dia 11 de setembre del 2012. No em refereixo a l’independentisme, òbviament, que és molt més antic, sinó a l’adhesió pública d’una part significativa de la població, una adhesió que ho va canviar tot.

Artur Mas havia advertit, mesos abans, que la previsible negativa del govern central a negociar un pacte fiscal situaria Catalunya en “terreny desconegut” (15-5-12).

Endinsats en aquest terreny, la sorpresa inicial va ser la manca de resposta de Madrid a la creixent mobilització de l’independentisme, que, any rere any, era capaç de fer manifestacions de força cada cop més impressionants. Per als uns, aquesta manca de resposta suposava la confirmació que la victòria era imminent; l’estaca era prou corcada. Per als qui creien en la possibilitat i en la bondat de l’entesa, el silenci era desesperant.

El silenci no significava inacció. La faceta més sinistra de l’Estat s’havia posat en marxa amb tots els mitjans legals i il·legals: policies, fiscals, jutges i periodistes treballant per ofegar l’independentisme i per esclafar d’una vegada l’autonomia, com descrivia Suso de Toro des d’aquestes mateixes pàgines fa una setmana (“Catalunya? Derrotada”).

Però Espanya està tornant. Primer ho ha fet amb un missatge d’esperança per a tots els espanyols, també per a tots els catalans. Una Espanya justa no sols és possible, sinó que ho és més que una Catalunya independent. Una Espanya moderna és possible; Catalunya no ho aconseguiria mai tota sola. Podem i Ciutadans han accelerat la seva posada de llarg encarregant a economistes de prestigi (Navarro i Torres, d’una banda, Conthe i Garicano, de l’altra) que els escriguin el programa econòmic. Espanya, diuen tots dos, té un projecte millor que l’incert camí que podria recórrer una desconcertada Catalunya.

El retorn de l’Espanya que vol modernitzar-se era d’esperar. També ho era el de l’Espanya que no vol fer-ho, i aquest segon ha estat contundent. Andalusia ha votat que res no canviï a l’Espanya de les autonomies.

2. El procés es refreda. Cronològicament, el procés va perdre força immediatament després de la conferència d’Oriol Junqueras el dia 2-12-14. Jo hi era i em va sorprendre la fredor del públic durant i a la sortida de la conferència. Només una setmana abans, el clima a la d’en Mas (25-11-14) havia estat entusiasta.

És inevitable llegir-hi un nexe de causalitat: el procés s’hauria refredat perquè Junqueras va negar-se a la llista única. Les coses no són tan simples. Si un procés en aparença tan potent es frena per un obstacle tan secundari és que la seva potència no era tanta. Si no s’hagués frenat per aquest obstacle, ho hauria fet pel següent, i sempre hi hauria hagut un altre obstacle.

En realitat, el procés tenia i té dues feines pendents. La primera és concretar el somni per fer-lo creïble. L’independentisme escocès s’havia anat arrossegant per l’escenari polític fins que va ser capaç de concretar un objectiu que resultava atractiu i versemblant: en comptes del país neoliberal en què s’està convertint Anglaterra, un país nòrdic. Un país d’impostos elevats, serveis públics potents i amb un fortíssim estat del benestar finançat amb els recursos del petroli. Un model coherent amb el vot escocès, que ha estat sistemàticament laborista. Ni Esquerra ni Convergència han estat capaços de fer un esforç comparable. Ara tots dos són partits inequívocament independentistes, però la pregunta és: “Independència, per a què?”.

El segon repte és espolsar-se el passat. Oriol Pujol compareix al Parlament escortat per la cúpula del seu partit; Duran reuneix el patriciat català per reivindicar-se com el seu lobi a Madrid. Cap dels dos comportaments és coherent amb la pretensió de liderar la construcció d’una societat millor.

3. En terreny ignot. El procés no s’ha refredat perquè Mas i Junqueras no siguin capaços d’entendre’s, sinó perquè el que han estat capaços de fer fins ara correspon a una etapa superada. Un nombre importantíssim de catalans han deixat clar que estan per la independència. Un nombre indeterminat però significatiu hi està en contra. Entremig, la massa decisiva està esperant que es formulin les propostes. Espanya no ha aconseguit fer-ho després de “cinc segles d’aventura en comú”, i ara les condicions objectives (els fonamentals, que diem els economistes) li són especialment difícils: la demografia tensarà la cohesió social fins a límits sense precedents, i no s’ha creat en aquests anys una cultura ni de solidaritat ni d’esforç. Catalunya ho té més fàcil, però cal que algú amb ganes de liderar-la s’atreveixi a proposar un futur.

stats