26/06/2015

Notes sobre el procés (6)

3 min

1. Odi a Mas. Un dels fenòmens més cridaners de les últimes setmanes ha estat la sobtada visceralitat de diversos líders d’esquerres envers Artur Mas, la derrota del qual ha passat al centre dels programes respectius.

Manifesten les seves raons, òbviament, però cap no és tan recent per justificar aquesta brusca mutació. L’explicació del fenomen rau en el 9-N i en cap altre lloc.

El 9-N és enormement important perquè és el primer cop que Catalunya repta de debò l’estat espanyol. Fins a aquell moment, l’independentisme s’havia expressat a través de manifestacions; el 9-N les institucions catalanes -part de l’estat espanyol- imposen que la pertinença de Catalunya a Espanya s’haurà de dirimir a les urnes. El repte el va protagonitzar Artur Mas, i em temo que alguns competidors hi han olorat una reedició del fenomen Pujol.

Recordem que a principis de 1980 Pujol era el líder d’una coalició que havia quedat en tercera posició a les eleccions municipals i a les generals, totes dues guanyades per l’esquerra de manera aclaparadora.

Pujol, però, presentava un perfil que no sols el va portar a guanyar contra pronòstic les autonòmiques d’aquell any sinó també a dominar l’escena durant més de vint anys. Per simplificar, aquell perfil es componia de corbata i pebrots: Pujol era banquer i catòlic, però havia estat a la presó per les seves idees.

Hi ha moltíssimes diferències entre Jordi Pujol i Artur Mas, però comparteixen aquell perfil. A certa esquerra li molesta la corbata de Mas, però el que l’alarma són els seus pebrots.

2. L’oferta de Mas. Confesso que vaig quedar desconcertat per la proposta de dissabte passat. La idea que l’ANC, Òmnium i l’AMI muntessin una candidatura em va semblar un disbarat. Vull recordar que el punt 4t del manifest fundacional de l’ANC (30-4-11) diu: “Pel seu caràcter unitari i aglutinador, l’ANC no participarà, amb candidatura pròpia ni integrant-se en cap candidatura, en eleccions polítiques de qualsevol nivell”.

No discuteixo la sinceritat de l’oferta, però crec que s’ha de llegir en clau electoral: Mas s’ha arriscat molt i vol guanyar. L’entrevista posterior a TV3 (22-6-15) aclaria que Mas pretén reforçar tres punts febles. En primer lloc, el missatge era: “Confieu en mi perquè el meu interès no és personal, i la prova és que estic disposat a apartar-me”. En segon lloc: “Confieu en mi perquè no sóc un radical i gestionaré el procés de manera dialogada”. En tercer lloc: “Confieu en mi perquè no sóc un neoliberal insensible al patiment dels de baix: el meu model ja no són els Estats Units, sinó Dinamarca”.

3. La por a l’empat. Participo en una tertúlia i constato que per a alguns dels meus col·legues -independentistes i unionistes- el pitjor escenari post 27-S és un empat. Ara bé, l’empat no sols és el resultat més probable (així ho diuen les enquestes) sinó que no constitueix un escenari inquietant.

L’enorme èxit de l’independentisme ha estat col·locar la seva proposta en el centre del debat, i no cal ser un doctor en ciència política per saber que la principal dificultat que té qualsevol proposta és ser presa en consideració. Fins a aquell moment, no té cap oportunitat; a partir d’aquell moment, les opcions depenen de les seves pròpies virtuts, i si en té moltes, el temps juga a favor seu.

En el nostre cas, un empat voldrà dir que el poble català vol donar una altra (potser l’última) oportunitat a Espanya perquè, en comptes d’invocar la legalitat, faci una oferta atractiva, i voldrà dir que el poble vol, abans d’entregar-se a l’aventura independentista, examinar amb més detall els seus líders i les seves propostes.

4. O ara, o més endavant. Participo en un sopar amb un membre destacat de la FAES. Considera que l’independentisme és un fenomen sense fonament que passarà amb la millora de la situació econòmica. Dies després, dos amics independentistes em manifesten la seva preocupació perquè la manca d’una victòria indiscutible el 27-S faci perdre la “finestra d’oportunitat” que representa la crisi.

Ja he dit i repeteixo que crec que els uns i els altres s’equivoquen. Encara que l’economia espanyola millorés moltíssim, la magnitud del repte que planteja l’envelliment exigirà un sacrifici col·lectiu com el que Suècia o Alemanya van acordar fa una vintena d’anys. A Espanya aquest acord és impensable perquè no s’han posat les bases d’una solidaritat sana. Els més rics (bascos i navarresos) ni paguen ni estan disposats a fer-ho; el més beneficiat (Madrid) es presenta com a víctima; els més subsidiats (l’Espanya meridional) no volen sentir a parlar de canvis; els més gravats (els mediterranis) s’han cansat de pagar. Espanya està abocada a demanar solidaritat als espanyols, que no hi estan acostumats. Aquest serà el moment de la veritat per a l’estat espanyol.

stats