Misc 15/03/2014

Obama millor que Merkel?

i
Miquel Puig
3 min

Jordi Angusto publicava abans-d’ahir un article ( Sense coartades ), sobre les causes i responsabilitats dels nostres problemes econòmics, que responia al meu de la setmana passada (La coartada europea ). No m’és possible examinar punt per punt tota la seva argumentació, però sí que voldria aprofitar l’oportunitat per tocar tres qüestions que crec que són del màxim interès.

Angusto construeix el seu argument a partir de la comparació entre els problemes, polítiques i resultats als EUA i a casa nostra: “La bombolla immobiliària i la hipertròfia del sector de la construcció es van donar tant als EUA com a Espanya. [...] els EUA van sortir ràpidament de la crisi i aquí encara hi som. ¿No hi té res a veure la política macroeconòmica aplicada per Obama, de tall expansiu i diferent de l’austeritat de Merkel?”

La cita conté un error molt usual i molt greu. Efectivament, els EUA van patir una bombolla immobiliària similar a l’espanyola: en els anys immediatament anteriors a 2006 els preus dels habitatges van gairebé doblar-se (descomptada la inflació) en tots dos països (hi va haver casos pitjors: als Països Baixos la banca i els particulars es van entregar a l’especulació amb més furor, multiplicant els preus gairebé per 3). Ara bé, a diferència d’Espanya, als EUA no es va donar cap “hipertròfia del sector de la construcció”. El pes d’aquest sector va abastar el seu màxim l’any 2006, quan representava el 4,8% del seu PIB, una proporció pròpia de país i de moment normals. Aquell mateix any, en canvi, el sector representava el 12,7% del PIB espanyol.

Si tenim en compte el que arrossega la construcció (materials diversos, mobles, transport, etc.), gairebé la totalitat de la contracció del nostre PIB (7 punts percentuals) s’explica per la del sector de la construcció, que ara representa poc més del 7% del PIB (i caient). El mateix passa amb l’atur, tenint en compte que, dels 3 milions de llocs de treball destruïts, més de la meitat (1,7) provenen directament d’aquest sector.

En definitiva, si els EUA no estan experimentant un atur comparable al nostre no es deu (com voldrien els keynesians) a les polítiques expansives d’Obama, ni (com voldrien els neoliberals) al fet que en aquest país la pressió fiscal sigui baixa i l’estat del benestar escarransit, sinó al fet que no els ha caigut, com sí que ens ha caigut a nosaltres, un sector importantíssim.

Pel mateix motiu, hem de concloure que és falsa la creença que la nostra situació seria comparable a l’americana si Espanya pogués devaluar la seva moneda o evitar aplicar retallades en els serveis públics. Cap d’aquestes dues coses podria tornar a posar en marxa la construcció per la senzilla raó que hem construït massa habitatges; no sols per a les necessitats de la població actual, sinó sobretot per als de la futura, ja que la natalitat es va desplomar a partir de 1974, ara fa 40 anys.

Per què, a diferència dels EUA o els Països Baixos, a Espanya la bombolla va generar una hipertròfia del sector de la construcció? Ja he donat aquesta resposta en altres ocasions en aquestes pàgines, i lamentablement no tinc espai per repetir-la.

En segon lloc, Angusto creu que l’única cosa de què seríem responsables els espanyols seria d’haver-nos incorporat a l’euro amb “un diferencial de productivitat que ens havia de fer perdedors [quan] l’entrada a la UE insufl[és] un creixement superior mitjançant ajudes compensatòries i préstecs il·limitats”. En la meva opinió, del que som realment responsables és de no haver aprofitat “les ajudes compensatòries” i “els préstecs il·limitats” per fer inversions que augmentessin la nostra productivitat, en comptes de fer-les en l’immobiliari. En el període de bonança que estem considerant (1995-2007), la productivitat aparent (PIB/ocupat) va augmentar a tots els països d’Europa Occidental amb una sola excepció, Espanya, on va baixar (!) un 5%.

Per acabar, voldria referir-me a l’associació que fa Angusto entre països d’arrel catòlica i “perdedors”, basant-se en la coneguda tesi de Weber. Haig de confessar que aquesta associació m’irrita perquè la considero feblement fonamentada (recomano la lectura dels treballs de Tawney o de Zamagni) i perquè el seu corol·lari lògic és el conformisme. Àustria és un país d’arrel catòlica, amb una història potser encara més carca que l’espanyola, que ha passat de puntetes sobre el seu passat nazi i que, no obstant tot això, no sols no és un “perdedor” sinó que no té atur perquè, gràcies a la importància que dóna a la protecció del paisatge, ha estat capaç de controlar el sector de la construcció (en els últims 25 anys el pes del sector ha oscil·lat entre el 6,8 i el 8,1%) malgrat l’important pes que hi té el turisme. Per cert, en els mateixos anys que Espanya reduïa la seva productivitat, Àustria l’augmentava en un 27%, xifra important però inferior al 40% d’Irlanda, país també d’arrel catòlica.

stats