Misc 15/02/2014

Ocupació sense prosperitat?

i
Miquel Puig
3 min

“Aquesta flexibilitat és la que ajudarà a crear ocupació quan el PIB creixi a l’1%, segons ha assegurat en diverses ocasions el ministre De Guindos. Sempre s’havia considerat que l’economia espanyola no creava ocupació si no repuntava un mínim d’un 2%” (ARA, 9-2-14)

El ministre De Guindos ha repetit en innombrables ocasions que gràcies a la reforma laboral aprovada ara fa dos anys Espanya serà capaç de crear ocupació encara que només creixi a un ritme de l’1% anual, quan tradicionalment calia que ho fes al 2%. El fet que un dels membres més destacats del govern espanyol pensi d’aquesta manera té una importància cabdal i és important explicitar per què.

La relació entre el creixement de la producció i l’esforç per fer-ho és la productivitat. Que la productivitat de la nostra economia creixi és important no sols per poder viure cada cop millor (en termes materials), sinó, sobretot, perquè la generació actualment jove pugui pagar les pensions de la generació que ara s’està jubilant. Des d’aquest punt de vista, seria una mala notícia que el PIB espanyol (o català) creixés molt poc per sobre de l’ocupació.

De fet, l’economia espanyola ja ha anat perdent capacitat productiva. En el cicle econòmic 1985-94 el PIB va créixer a un ritme del 3,1% anual mentre l’ocupació ho feia a un 1,2%, de manera que la productivitat va créixer a l’1,9%: va ser un període de creació d’ocupació i de prosperitat. En canvi, en el cicle 1995-2013 la producció va créixer al 2,2%, l’ocupació a l’1,7% i la productivitat només al 0,5%: un període de més creixement de l’ocupació (encara que ens pensem el contrari), però de molta menys prosperitat. Simplificadament, fins a l’època dels Jocs Olímpics creixíem sobretot a base de treballar millor, i, en canvi, a partir d’aleshores hem crescut sobretot a base de posar més gent a treballar. Així doncs, ¿per què tenim la sensació que Espanya acaba de viure un període d’extraordinària prosperitat (com s’encarreguen de recordar-nos a tota hora els defensors de l’statu quo )? Perquè ens vam endeutar per finançar augments enormes de consum i d’inversió: Espanya ha viscut més una febre que una millora productiva.

Tornem al 0,5%. El sistema de pensions es basa en el fet que els fills, amb una porció assequible de la seva producció, mantinguin els pares; aquest esquema pot aguantar-se si els fills són molts o si són molt productius. Com que els que ara estem en període de jubilació n’hem tingut pocs, la seva productivitat esdevé crucial. Ara bé, si aquesta productivitat només augmenta al 0,5%, un treballador serà només un 16% més productiu del que ho van ser els seus pares trenta anys abans. Dit d’una altra manera, amb creixements de la productivitat del 0,5% el sistema de pensions és insostenible.

De moment tant l’ocupació com el PIB estan caient, i el que acabem de dir significa que serà una bona notícia que es creï ocupació, però que no ho serà gens que el creixement del PIB que l’acompanyi sigui modest.

¿Té alguna importància pràctica tot això? Sí, i molta. Simplificadament, hi ha dues maneres -complementàries- de crear ocupació. La primera és crear llocs de treball poc qualificats. Sona malament, però no és una estratègia que pugui menystenir-se, ja que el 55% dels aturats catalans no han passat de l’ESO (i d’aquests 4 de cada 10 ni hi han arribat). Que una part d’aquesta gent es posi a treballar és molt desitjable, encara que difícilment ho faran en feines molt productives, i és a aconseguir-ho que s’adrecen la major part de les mesures governamentals: la reducció del cost de l’acomiadament, la flexibilització de la contractació, la reducció de la cobertura del subsidi de desocupació i, quan arribin, els minijobs. Totes aquestes mesures pretenen reduir el cost de contractar (el salari i la indemnització) i estimular que els aturats acceptin llocs de treball que fins ara només semblaven atractius per als immigrants. En la mesura que aquestes mesures tinguin èxit es crearà ocupació, però la producció creixerà poc.

Ara bé, també tenim un 45% d’aturats amb un títol de secundària superior (24%) o universitari (21%). És molt més difícil instrumentar mesures perquè aquesta gent trobi feina qualificada, però fer-ho és el que ha de permetre que construïm una economia més productiva (i menys desigual). En els països centreeuropeus i nord-europeus un conjunt d’institucions vinculades al sistema educatiu i a les associacions empresarials, generosament finançades pel govern, es dediquen al reciclatge dels aturats per formar-los en les habilitats específiques que els són necessàries.

El que és preocupant no és que els nostres governants vulguin que es creïn llocs de treball poc qualificats, sinó que semblin conformar-se amb això.

stats