Prop del cim

El 2013 vam tocar fons. Des d’aleshores, han transcorregut cinc anys de creixement, però hi ha senyals d’esgotament: la taxa d’atur és baixíssima als països capdavanters (EUA, Alemanya...); a Catalunya ja fa mesos que falten professionals de tota mena (si hi ha molts aturats és perquè no tenim gens ben resolt el reciclatge); Alemanya ha experimentat el primer trimestre contractiu en dos anys; les enquestes sobre expectatives empresarials encara són més positives que negatives, però cada vegada ho són menys.

En conseqüència, les borses (a EUA, Alemanya i Espanya) ara estan un 20% més baixes que en el moment més alt de l’any, i el bitcoin val un 80% menys que fa un any. Hi ha més cautela que optimisme.

De moment, no hi ha motius per alarmar-se: els preus de les primeres matèries no estan en màxims, i les turbulències polítiques sempre estan sobrevalorades. L’amenaça és, en aquests casos, la crisi financera: que els estalviadors no vulguin renovar el deute públic italià, per exemple.