Misc 25/07/2012

Quants Plans Marshall més els calen?

i
Miquel Puig
3 min

El Pla Marshall va ser un programa d'ajuts en forma de donatius i préstecs (en proporció 90/10, aproximadament) que els EUA van realitzar entre els anys 1948 i 1952 en una quinzena de països europeus devastats per la guerra. El programa tenia un doble objectiu: estimular el mercat natural de la indústria americana i reforçar el gran aliat polític. Els americans van enviar algun peix, però sobretot canyes de pescar: l'objectiu era reconstruir el potencial productiu, i un mínim del 60% dels fons s'havia d'invertir en indústria. El nom és la popularització de l'European Recovery Program, aprovat pel Congrés americà a instàncies del general Marshall, secretari d'Estat. En la mitologia popular es considera que l'ajut americà als països beneficiaris va ser quantitativament importantíssim, i decisiu per a la seva ràpida recuperació. En la mitologia específicament espanyola es considera que el fet que Espanya en quedés al marge és un dels factors que explica el retard de la nostra recuperació. Els estudiosos debaten la seva eficàcia econòmica, però no la política.

L'esforç americà al llarg dels quatre anys llargs que va durar el programa (13.000 milions de dòlars) va equivaler al 5% del seu PIB, i l'ajut rebut per França i la Gran Bretanya va equivaler, al seu torn, al 5% del PIB de cada un d'aquests països. Pel que fa a Alemanya la magnitud de l'ajut és molt discutible en funció del tipus de canvi que s'utilitzi i de l'any de referència (el 2% o el 4%) i perquè els ajuts van anar acompanyats d'una importantíssima condonació del deute exterior; per aquest motiu prefereixo fixar-me en les xifres dels altres dos països, i utilitzar el 5% del PIB com a equivalent a un Pla Marshall.

Recentment alguns autors (per exemple, Enric Juliana, a Modesta España ) han posat de manifest que l'ajut que Espanya ha rebut de la Unió Europea des de l'adhesió equivaldria a tres Plans Marshall. Comprovem-ho.

Efectivament, els saldos nets de les transferències entre Espanya i la Unió des de l'adhesió mesurats en termes de percentatge del PIB espanyol sumaven a finals del 2011 15,7% (màxim el 1997: 0,99%): tres Plans Marshall. De fet, una mica més, perquè, com hem dit, l'original tenia una part de préstec, mentre que l'ajut de la Unió ha estat exclusivament en forma de subvencions.

Per què França i Gran Bretanya es van recuperar ràpidament i Espanya en canvi continua implorant l'ajut de la Unió Europea? Sens dubte, l'important va ser el destí dels ajuts (la reconstrucció de la infraestructura productiva) i l'actitud del receptor: els beneficiaris sabien que l'ajut era transitori i volien aprofitar-lo per redreçar-se. Espanya (com Grècia i el Mezzogiorno) no ha administrat els recursos amb aquesta actitud, sinó d'una manera que rarament haurà servit per estimular la capacitat productiva, per més que s'hagi centrat en les infraestructures: l'AVE pot ser fantàstic, però no ens ajuda a exportar.

Considerem ara un altre ajut que, al seu torn, és molt superior al de la Unió Europea, i em refereixo a les transferències fiscals intraespanyoles. D'acord amb les dades del ministeri d'Hisenda per a l'any 2005, l'Espanya solidària (Balears, Catalunya i València) i l'Espanya del privilegi foral (País Basc i Navarra) van transferir a la resta d'Espanya el 2,6% i el 0,14% respectivament del PIB espanyol. Com que el PIB de la resta d'Espanya representava el 61% del total, la transferència que va rebre va equivaler al 4,5% del seu PIB. És a dir, l'Espanya subsidiada (tota menys la solidària i la foral) va rebre en un any -2005- poc menys d'un Pla Marshall. Aquesta transferència s'ha repetit any rere any, cosa que implica que des que es mesura la balança fiscal catalana (1986) l'Espanya subsidiada haurà rebut l'equivalent a 21 Plans Marshall. Les estadístiques són, com sempre, discutibles; si en comptes del mètode del flux monetari per calcular els saldos fiscals fem servir el del cost-benefici (que maquilla molt el saldo de Madrid), la xifra es redueix fins a 15,8 plans Marshall. Tot en forma de subsidis, res de préstec. Pel que fa a Catalunya, la seva aportació al llarg d'aquests 26 anys suma aproximadament el 205% del seu PIB, l'equivalent a 41 vegades l'esforç americà.

El Sr. Griñán ha manifestat la seva oposició al pacte fiscal català adduint que Catalunya ha de continuar sent solidària amb Andalusia. Potser hauria pogut afegir unes paraules d'agraïment a l'anònim company de la Seat, representant de qui, en darrer terme, paga la festa.

stats