(Per a T. Garcia-Milà, J.L. Oller i J. Trullen)
El Cercle d'Economia està celebrant un cicle de conferències sobre grans pensadors moderns. Teresa Garcia-Milà sintetitza magistralment els trets més importants de la trajectòria vital, el pensament i l'obra de J.M. Keynes, l'economista més influent del se-gle XX. En el torn de preguntes, la inevitable: "Tenint en compte que gran part de l'obra de Keynes gira al voltant de la Gran Depressió dels anys 30 i de com combatre'n les conseqüències, quines polítiques ens proposaria per sortir de la situació en què ens trobem?" La resposta fàcil seria "polítiques keynesianes", o sigui, expansió monetària (crèdit abundant i barat) i dèficits fiscals (reducció d'impostos i augment de la despesa pública). Cauta, la conferenciant recorda que en encetar la seva exposició ha destacat una cita de Keynes que reflecteix una faceta del seu pensament: "Quan els fets canvien, jo canvio les meves idees. I vostè?" És a dir: les circumstàncies són avui molt diferents i, per tant, no podem saber què en pensaria.
Menys prudent, em prendré la llibertat de donar la meva opinió sobre aquesta qüestió, protegit per la certesa que Keynes no tornarà de la tomba per contradir-me (en la hipòtesi que ho fes, no crec que ell -un liberal- sobrevisqués a la constatació que les seves idees han ajudat a portar la despesa pública a representar la meitat de moltes economies europees).
Keynes va escriure un llibre en cada ocasió en què el seu món es va enfrontar a un gran dilema, un llibre brillant, heterodox i centrat en una idea senzilla que la seva privilegiada ment havia identificat com el desllorigador de la situació. Podem pronosticar, doncs, que ara n'escriuria un altre amb les mateixes característiques: brillant i heterodox (i, per tant, no keynesià ); ara bé, quin seria per Keynes el desllorigador de la nostra situació? Crec que és fàcil deduir-ho. A través de dos camins.
En primer lloc, Keynes va rebutjar sistemàticament que tingués sentit permetre que una situació excessivament dolorosa es prolongués en nom d'una hipotètica millora futura ("A llarg termini tots estarem morts", en la seva contundent manera de dir-ho).
En segon lloc, la trajectòria política de Keynes gira al voltant d'una idea: el deute excessiu no es pot pagar i no s'ha d'intentar cobrar. Es va retirar de les negociacions que van portar a la Pau de Versalles perquè no es va escoltar la seva proposta de condonar el deute alemany, i en el primer llibre que li donaria fama i l'aurèola d'heterodox ( Economic consequences of the peace , 1919) va criticar les compensacions imposades sobre l'Alemanya derrotada tot predient que no serien pagades i que portarien a la catàstrofe. La va encertar de ple. Quan la Gran Bretanya vencedora va començar a considerar retornar al patró or que havia abandonat durant la guerra, Keynes va començar a publicar furiosament en contra d'aquest projecte, un esforç que va culminar en Treatise on money (1930). El patró or va ser recuperat pel govern britànic el 1925 i el consens és que el fet que suposés una revaluació de la lliura va tenir unes conseqüències catastròfiques sobre la competitivitat, les exportacions i l'ocupació. Ara bé, qui defensava aquest projecte i per què? La banca britànica, encapçalada pel Banc d'Anglaterra, perquè aquesta revaluació suposava també la del valor dels títols de deute britànic acumulats durant la guerra. Per tant, oposant-se al patró or Keynes s'estava oposant a la idea que el deute públic es pagués totalment. Finalment, Keynes va tenir un paper rellevant en la definició de les institucions econòmiques post Segona Guerra Mundial; doncs bé, un pilar fonamental de l'èxit d'aquella arquitectura va ser que, de facto , els americans van aconseguir que els creditors dels alemanys condonessin el seu astronòmic deute.
Tot porta a concloure que Keynes ens diria que el bé comú exigeix la condonació de part del deute dels països europeus perifèrics, simplement perquè aquest deute no pot ser pagat. Prenguem el cas del deute públic italià: només el pes dels interessos representa un 15% dels ingressos impositius; fa tremolar que aquesta proporció es pugui doblar, però és que fa vint anys els tipus d'interès eren tres vegades els d'avui. Ara bé, amb una demografia envellint-se, això implica que Itàlia, Espanya i potser França mai no tornaran el seu deute i que per evitar el col·lapse d'aquestes economies i dels seus creditors el Banc Central Europeu haurà de mantenir permanentment baixos els tipus d'interès. ¿Aquest és un escenari sostenible? No.
