Rajoy i la quadratura del cercle
Em preocupa la credibilitat financera del govern del PP perquè em fa l'efecte que està exhaurint el període de gràcia de què disposa tot nou govern, i la credibilitat és un bé preciós quan es depèn, com depenem, dels nostres creditors, que són qui decideixen a quin interès estan disposats a renovar el nostre deute.
Rememorem els fets. El PP va guanyar les eleccions amb un missatge de reducció d'impostos que amarava les actuacions de tots els seus representants: així, Alberto Fernández Díaz imposava a Trias la retirada de l'augment de l'IBI dels pressupostos de l'Ajuntament de Barcelona (una "línia vermella") i Sánchez-Camacho s'oposava a la taxa turística declarant que "rebutjava l'increment d'impostos com a camí per sortir de la crisi"; en el discurs d'investidura, Rajoy no va considerar altra cosa a fer amb els impostos que abaixar-los. Tanmateix, el 30 de desembre, només dos mesos després de l'oposició a l'augment de l'IBI barceloní, onze dies després del discurs d'investidura i tres (!) dies després de la declaració de Sánchez-Camacho, el govern del PP aprovava una importantíssima pujada de l'IBI i de l'IRPF, entre altres mesures que suposaven un reajustament d'ingressos i despeses de 15.100 milions d'euros.
No m'agrada pagar més impostos, però no sols no critico aquest canvi de rumb sinó que l'aplaudeixo: de la mateixa manera que m'agradaria que l'esquerra explicités com proposa que paguem entre tots els drets que tan gratuïtament reivindica des de l'oposició i aprova des del govern, celebro que la dreta abandoni la fantasia dels impostos baixos com a mecanisme per augmentar els ingressos. La pujada de l'IRPF va ser una mesura realista i responsable, i, per tant, digna d'elogi.
El problema és que el govern segueix emetent senyals contradictoris. Per una banda, manté el seu compromís amb l'objectiu de retallar el dèficit públic del 2012 fins al 4,4% del PIB, cosa que l'obliga a un reajustament addicional d'uns 20.000 milions d'euros. Com aconseguir-lo? El govern del PSOE havia previst una sèrie de privatitzacions (Loteries de l'Estat i els aeroports de Madrid i Barcelona, entre altres peces menors) per ingressar uns 15.000 milions, però els representants del nou govern han descartat Loteries i es replantegen els aeroports. La pujada de l'IVA i de l'impost sobre els hidrocarburs seria una decisió lògica, ja que estan en un nivell relativament baix (dos punts addicionals a l'IVA generarien uns 5.000 milions/any i 10 cèntims a la benzina uns 2.500), però Rajoy i Montoro descarten noves pujades d'impostos. El govern ha tendit a assenyalar les autonomies com a responsables de la desviació, però aquí hi ha poc marge per a la reducció (les comunitats que realment paguen -Catalunya, València i les Balears- estan dessagnades pel dèficit fiscal) a menys que es revisin els serveis sanitaris i educatius a què els espanyols tenim dret. Les pensions no es poden tocar perquè Rajoy es va comprometre -i ho ha complert- a actualitzar-les amb la inflació esperada. Què queda? La reducció dels ingressos dels funcionaris, que ja es van congelar el 30 de desembre (un 5% comportaria un estalvi de 5.000 milions), i poca cosa més. L'Estat, per descomptat, hauria d'aprimar-se, però la dieta hauria de ser dràstica perquè els estalvis fossin efectius: per posar un exemple que molts aplaudiríem, la supressió del Senat representaria un estalvi de 55 milions, l'equivalent al 0,25% del problema que té el govern sobre la taula. Però el govern no sols no està parlant de retallades, sinó de tot el contrari: ara que tothom sap que tenim un AVE que els Estats Units no es veuen amb cor de finançar, la ministra Pastor declara que la seva extensió és "irrenunciable".
No menys confusa és la perspectiva de la reforma financera, en què la posició del govern es concreta en tres principis: els actius immobiliaris de la banca han de valorar-se a preus de mercat, les entitats insolvents han de ser absorbides per les solvents, i tot plegat no ha de costar diners a l'erari públic. Ara bé, la primera mesura implicaria que el conjunt de la banca espanyola valdria 50.000 milions menys que ara, i, per tant, que les entitats solvents no ho serien tant i les insolvents ho serien molt més; en conseqüència, les primeres tindrien moltes més dificultats per fer-se càrrec de les segones. L'absorció de la CAM pel Sabadell costarà a la banca uns 15.000 milions, però la reconversió de Bankia, CatalunyaCaixa i NovaGalicia no pot resoldre's de la mateixa manera encara que els seus balanços no estiguin tan deteriorats com els de la caixa alacantina, perquè representen conjuntament un volum sis vegades superior i els que se'ls podrien quedar -Santander, BBVA i Caixabank- tenen conjuntament uns recursos propis d'uns 100.000 milions abans del reajustament que proposa el govern.
En definitiva, el govern va actuar correctament la vigília de Sant Silvestre fent-se enrere de les seves posicions prèvies, però seria desitjable que no insistís en unes manifestacions que no tindrà altre remei que tornar a violentar més d'hora que tard. El govern del PP es juga la seva credibilitat, però d'ella en depenen els interessos del deute, i aquests els paguem entre tots.
