Seny, treball i llibertat (1)

Em considero un conservador: crido l'atenció als que posen els peus sobre els seients del metro i opino que la renda garantida de ciutadania és una mala idea perquè se n'aprofitarien els dropos; puc simpatitzar amb els mòbils de la PAH, però no amb els seus mètodes; Oliveres i Forcades em semblen millors persones que jo, però el seu programa em sembla inviable: considero que eliminar la regulació de la immigració i concedir drets de ciutadania a tothom és una recepta per al desastre, que la nacionalització de la banca i de les empreses energètiques no és la solució de res i que la proposta de "potenciar el sector públic sota control social" -i consti que m'he passat la major part de la vida laboral intentant dignificar el sector públic- és una fórmula buida de sentit. Per altra banda, i per molt que entengui el que denuncien, tampoc no em sembla gaire pràctic el llenguatge, tan abstracte, dels intel·lectuals crítics amb el sistema quan ens parlen de conflicte entre capitalisme i democràcia i de la degradació d'aquesta sota la pressió "de l'or".

Tanmateix, tampoc no em semblen gaire millors les propostes que ens ofereixen les forces conservadores (incloent-hi els partits "progressistes") per fer front a la situació en què ens trobem i de la qual són els principals responsables: després de trenta-sis anys de democràcia, Espanya és la campiona europea en desigualtat (Catalunya li va al darrere, però no gaire allunyada), les perspectives laborals dels joves són desmoralitzadores i el dèficit públic ens augura una llarga temporada de penúries. Davant d'aquest panorama, polítics, professors i empresaris s'entossudeixen a explicar-nos que l'única solució és una reforma laboral que forci els salaris a la baixa perquè només som capaços de competir com fa trenta-sis anys: a base de salaris baixos. Els salaris estan baixant, però no els ingressos dels poderosos: els dels gestors de la banca i de les empreses regulades abasten xifres que ningú durant el franquisme hauria tingut la desvergonya de fer públics. ¿No comprenen que el que pretenen és insostenible? ¿No comprenen que els privilegis no es defensen amb la llei sinó amb l'adhesió, i que serà impossible mantenir-la si les desigualtats segueixen creixent?

Suïssa és un país inequívocament capitalista: banca privada, empreses multinacionals, regulació pro empresa i impostos baixos. Tanmateix, ens n'arriben tres notícies que crec que haurien de fer reflexionar els uns i els altres. La primera, la recollia Ariadna Trillas a l'ARA del 8/02/13: "Suïssa [...] es prepara per restringir l'accés a qualsevol ciutadà de la UE que provi de guanyar-s'hi la vida [...]. El temor que s'esgrimeix a Berna és un arrossegament a la baixa dels sous [...] en sectors com el turisme o els serveis". Òbviament, aquests plans deuen repugnar Oliveres i Forcades, però potser haurien de tenir present que el nostre país només és capaç de crear llocs de treball "en el turisme i en els serveis", que tots -tots- els llocs de treball creats per aquests sectors en els últims deu anys han estat ocupats per immigrants (en termes nets), i que aquestes dues coses són la causa única que els nostres joves s'enfrontin a un panorama laboral sinistre.

La segona notícia i la tercera són que els suïssos acaben d'aprovar en referèndum (3/03/13) que els ingressos dels directius de les empreses cotitzades hauran de ser votats cada any per la junta d'accionistes i que properament es votarà si es limiten els salaris de qualsevol companyia a quinze vegades el de l'assalariat més modest. Es tracta d'una autèntica revolució de la democràcia sobre "l'or" portada a terme sense omplir la plaça Catalunya de brutícia i frases enginyoses.

Els nostres mitjans de comunicació s'entesten a reiterar que "la crisi" està soscavant la classe mitjana i que la globalització és en la base de l'empobriment dels nostres joves. Tanmateix, la desigualtat no ha crescut en els països -particularment en els països petits- del centre i del nord d'Europa en els darrers deu anys, i no ho ha fet perquè la seva economia no està fonamentada sobre els salaris baixos sinó sobre activitats molt productives, perquè controlen la immigració i perquè la ciutadania es mobilitza per defensar un model de vida que considera valuós.

Josep Ramoneda em critica quan assenyalo que la causa dels nostres mals rau en nosaltres mateixos; ho considera "el discurs caricaturesc sobre el Sud que des del Nord es va estenent com pluja fina". Jo considero que no es pot aspirar al benestar del Nord sense practicar les seves virtuts.