Set notes sobre les pensions

Aquesta setmana, i per enèsima vegada, el govern espanyol ha rebut un advertiment sobre la inviabilitat del sistema de pensions. Aquest cop ha estat l’OCDE qui li ha recordat que l’any 2050 hi haurà 77 jubilats per cada 100 persones en edat de treballar, i que aquesta proporció exigeix retallades. Aquesta recomanació no pot agradar ni als jubilats ni al PP, que té la seva base electoral entre la gent gran. La política del PP consisteix a no prendre decisions i deixar que la inflació es mengi cada any una mica de poder adquisitiu dels pensionistes, de manera que l’efecte es noti quan els actuals dirigents s’hagin jubilat.

En qualsevol cas, aquesta alarma justifica tornar a repetir algunes idees sobre el tema.

1. El sistema és inviable perquè no hem tingut prou fills. Aquesta és la mare dels ous. Com que les pensions dels jubilats les han de pagar els seus fills, cal que n’hagin tingut, que treballin i que guanyin un bon salari. Cap d’aquestes tres condicions s’han donat a Espanya.

2. La inviabilitat no té a veure amb el sistema. Sovint es diu que tenim problemes perquè el sistema és de repartiment (les pensions es paguen amb les cotitzacions dels treballadors en actiu), i que no en tindríem si el sistema hagués estat de capitalització (les pensions es paguen amb els rendiments de les cotitzacions que van fer els beneficiaris quan eren joves). També es diu que ho podríem resoldre finançant una part de les pensions amb impostos. Tot això és fals: les pensions sempre les paguen els fills que treballen: sigui amb cotitzacions, sigui amb beneficis de les empreses on ho fan, sigui amb impostos. Tot surt del treball de la generació següent, i només hi ha diners si la generació següent és prou àmplia, treballa i treballa prou productivament.

3. La guardiola de les pensions no s’hauria d’haver gastat. Sentim a dir que el Fons de Reserva es va constituir per fer front a crisis com les que hem passat, i que, per tant, està previst que l’hàgim exhaurit. En realitat, el Fons es va constituir per estalviar durant un període demogràficament favorable (mentre la nombrosa generació dels nascuts entre el 1950 i el 1975 treballaven) per fer front a un període demogràficament desfavorable (quan aquella generació es jubilés i passessin a treballar els seus pocs fills). L’hivern demogràfic tot just està començant ara, i l’abordem a pèl. No, la guardiola no només no hauria d’haver estat utilitzada sinó que hauria d’haver seguit creixent.

4. La immigració no és una solució. Sentim a dir que la manca de fills pot ser compensada amb immigració. Només és cert a mitges. Ho seria si els immigrants estiguessin ben formats, fossin molt productius, guanyessin bons salaris i, per tant, paguessin bones cotitzacions. La major part de la immigració disponible -i la que aquí acollim- és immigració pobrament qualificada i mal remunerada. Val més aquesta immigració que cap immigració, però no és solució.

5. L’única solució és la productivitat. Augmentar la natalitat és necessari per fer front al problema a molt llarg termini. El problema que tenim ara només es pot abordar augmentant molt la productivitat de la nostra economia, de tal manera que els assalariats cobrin bons salaris i paguin bones cotitzacions. L’opció espanyola per un model productiu de baixos salaris -que creiem equivocadament que ens fa més competitius- agreuja el problema demogràfic.

6. Les eleccions hi tenen, en principi, poc a veure. Els governs autonòmics no poden fer absolutament res per millorar les perspectives de jubilació de la seva població. Com que la caixa de la Seguretat Social a Espanya és única, si una comunitat millorés les coses (augmentant la natalitat de la seva població i la productivitat de la seva economia), el benefici es diluiria en el conjunt espanyol. Una altra qüestió és si considerem -com crec que s’ha de fer- les eleccions del 21-D com una baula en una cadena que pot portar a la independència de Catalunya, perquè les pensions dels catalans sí que canviarien de perspectiva amb la independència.

7. La independència no garanteix res, però ho permet tot. Sentim que els pensionistes catalans estarien millor en cas d’independència perquè el balanç català sempre ha estat millor que el de la resta d’Espanya. Aquest argument és cert, però poc important. Les coses han anat millor a Catalunya perquè sempre s’hi ha treballat més (una proporció més gran de gent activa i una taxa d’atur menor), però la diferència és massa petita. Les coses només serien realment diferents si una Catalunya independent fos capaç de construir una economia més productiva: on més gent treballés i, sobretot, que cobrés més bons salaris. La independència no ho garanteix, però almenys faria possible proposar-s’ho.