07/08/2015

Solidaritat europea. D’acord, però com?

3 min

1. L’immigrant a les portes. La gent de la meva generació recorda que, un cop a l’any, el carrer s’omplia de nens que demanaven “per a les missions”. Ho feien passejant unes vistoses guardioles. En recordo tres models: el xinès, el negre i el pellroja.

La identificació del pobre amb el no blanc tenia una justificació real, però també estava impregnada de racisme. Transmetia implícitament que teníem l’obligació d’ajudar els habitants dels països pobres perquè ho eren de manera inevitable.

L’èxit del Japó primer i d’altres països asiàtics després ha fet molt per canviar aquella percepció. Ara sabem de manera fefaent que els països pobres no ho són per culpa d’una fatalitat, sinó perquè estan mal governats. Així doncs, els immigrants que solquen la Mediterrània jugant-se la vida i els que s’amunteguen a Calais esperant travessar el túnel fugen de mals governs. La major part d’aquests governs no són demòcrates, i per tant els emigrants no són responsables de la seva situació, però sí que ho són els seus dirigents.

Com que l’espectacle dels immigrants que malden per entrar a Europa és depriment, s’alcen veus exigint que Europa sigui solidària... i els deixi passar.

Ara bé, aquesta possibilitat ens planteja un dilema. Un cop dins, ¿els hem de tractar com als nostres ciutadans?

Com a treballadors, aquesta gent són una benedicció per a molts empresaris, però són una maledicció per als ciutadans poc qualificats, perquè els salaris s’enfonsen. Per altra banda, els serveis públics gratuïts dels quals els europeus estem tan orgullosos estan dissenyats per a la població autòctona, no per a un flux il·limitat de demandants que mai no han pagat —ni potser pagaran— impostos. Tenim també el problema de l’habitatge, perquè no volem que visquin entre nosaltres en condicions precàries.

Tendim a considerar els moviments xenòfobs com una manifestació de la insolidaritat dels rics europeus, però el seu suport són els europeus més fràgils: els treballadors poc qualificats (que perden el seu lloc de treball), els malalts (que pateixen la saturació dels serveis mèdics) i els jubilats (que temen per la seva pensió).

Europa ha de continuar sent solidària amb el Tercer Món si vol mantenir-se com un model per al món. Primer ho vam ser transferint-hi diners; vam comprovar que la major part es perdien pel camí. Després ho vam ser obrint el nostre mercat als productes d’allà, malgrat les queixes dels productors autòctons; això ha salvat els països que estan ben governats. Ara se’ns posa en la tessitura de rebre una quantitat il·limitada d’immigrants provinents dels que no ho estan.

A la llarga, serà inevitable concloure que el nostre model —basat en la solidaritat entre els ciutadans— és incompatible amb el respecte a la sobirania dels països mal governats.

2. Grècia. Respecte del fracassat referèndum grec, l’opinió pública catalana sembla que s’hagi dividit en dos bàndols. Els que pensen que és grotesc proposar que un poble es pronunciï sobre si vol fer front o no als seus deutes sense dir-li què es pot fer si decideix que no, i els que pensen que és vergonyós que els interessos dels creditors passin per sobre de la voluntat popular, la qual és —o hauria de ser— sobirana.

Els segons acostumen a donar suport a l’argument que tot el problema està motivat pel fet que l’euro és una unitat monetària sense ser una unitat fiscal. Ara bé, els dos arguments són contradictoris. M’explico.

En l’actualitat, Grècia és, des del punt de vista fiscal, un estat essencialment sobirà. Com a tal, havia pres decisions, per exemple sobre el sistema de pensions, de manera autònoma. Sobirania i autonomia casen amb responsabilitat i, per tant, Grècia —o sigui, els seus dirigents i els electors que els han votat— és responsable de les conseqüències de les seves decisions.

Si creiem que la resta de la Unió Europea (o de l’eurozona) ha de ser coresponsable de la situació dels jubilats grecs, hem d’exigir que els grecs comparteixin la seva sobirania, de manera que siguin tots els europeus els que prenguin les decisions sobre el sistema de pensions grec. És a dir, els ciutadans grecs només poden aspirar a la solidaritat forçosa de la resta dels europeus si sacrifiquen la seva sobirania. És el que passa a qualsevol lloc on hi ha una “unitat fiscal”: és tot Itàlia que garanteix que els jubilats sicilians cobraran la pensió, però l’import no és decidit exclusivament pels sicilians.

Ara bé, en una situació de sobirania compartida, és molt fàcil imaginar que, a l’hora de votar, els jubilats alemanys i els ciutadans bàltics —que són molts més que els grecs— s’inclinarien per aplicar a Grècia les mateixes reformes que ara hi està imposant la troica.

stats