Fa dues setmanes vaig intentar posar de manifest que moltes de les anàlisis que es fan sobre la hipotètica independència de Catalunya es fonamenten en l'error de creure que, arribats a aquella situació, Catalunya i Espanya serien capaces de modular les seves relacions internacionals. Argumentava que els estats endeutats no són autònoms i que, en la hipòtesi de la independència, tres agents determinarien la major part de les decisions: les empreses multinacionals amb interessos industrials i financers a Catalunya (que imposarien el manteniment de la lliure circulació de mercaderies, persones i capitals), els creditors del Regne d'Espanya (que imposarien el repartiment del deute) i el Banc Central Europeu (que imposaria una unió monetària entre Catalunya i la Unió Europea). Que Catalunya formés part formalment de la Unió Europea o no passaria a ser una qüestió bastant secundària.
Avui em sento obligat a qüestionar una altra línia d'articulistes, els quals construeixen les seves anàlisis sobre el supòsit que Catalunya s'independitzaria unilateralment, o sigui, sense un acord amb Espanya. En expressió de Jaume Duch, portaveu del Parlament Europeu (Europa Press, 17-9-13), "no és el mateix sortir per la porta que pel balcó". Ell mateix advertia que si ho feia "pel balcó" Catalunya hauria de negociar el reingrés a la Unió Europea sense garanties d'obtenir-lo.
L'escenari d'una Catalunya que s'independitza sense el reconeixement d'Espanya és utilitzat amb molta lleugeresa per extremistes d'un signe i de l'altre. Per posar només dos exemples recents, Francesc Granell ( El País , 28-9-13) qüestionava que una Catalunya independitzada fos reconeguda com un estat independent per l'ONU i, en conseqüència, pronosticava que esdevindria un estat, però "no amb vida internacional normal", sinó "fallit com Somalilàndia". Per la seva banda, Hèctor López Bofill (El Punt Avui 2-10-13) advertia que "cal contemplar la possibilitat que [...] la independència col·loqui el nou estat català en un limbe que dificulti la llibertat de circulació de mercaderies, de persones i de serveis durant un període més o menys llarg", i que, en aquella circumstància, caldria ser capaços de garantir, entre altres coses, "el subministrament energètic".
L'escenari d'una independització "pel balcó" és extremadament fecund per animar tertúlies i sobretaules. És un escenari en què Espanya ha d'assumir en solitari tot el seu deute, en què els camions són aturats a les fronteres i en què els polítics catalans són humiliats internacionalment negociant un reconeixement que els agents espanyols s'ocupen de boicotejar. És un escenari de brusques caigudes del comerç, d'empreses en fallida, de confusió i, sobretot, d'impostos que no se sap on pagar. Ara bé, és un escenari que no té cap versemblança, perquè els estats europeus, les multinacionals, els creditors i les autoritats europees s'ocuparien d'impedir-lo. En conseqüència, és un escenari adequat per a comentaristes desorientats i per a aficionats al debat en calent, però en el marc d'una discussió seriosa és, ras i curt, una bestiesa.
Les anàlisis sobre les conseqüències de la independència de Catalunya han de basar-se en l'únic supòsit factible: que la independència sigui acordada amb Espanya, és a dir, que Catalunya surti "per la porta". Recomano el repàs del procés de la independència d'Irlanda; n'hi ha prou visionant la pel·lícula Michael Collins . Va ser un procés extremadament sanguinari per a totes dues bandes i, malgrat això, Irlanda va aconseguir la independència mitjançant un acord amb la Gran Bretanya. Amb més motiu, un procés pacífic només pot acabar de la mateixa manera. Qüestions a banda són el grau de tenacitat que haurà de tenir un moviment pacífic per forçar la signatura d'un acord d'independització i què s'hi estaria disposat a cedir. Com molt bé apunta López Burniol en el seu important article del passat 21-9-13 a La Vanguardia , una declaració unilateral d'independència no equivaldria a la independització, sinó que només en constituiria un pas (que ell considera irreversible) i un element més de pressió.
Els independentistes exigeixen un referèndum perquè és la font de la legitimitat. L'estat espanyol el denega perquè està segur que només hi ha una sortida, que ell en té la clau i que, en el fons, si la pressió esdevé insuportable, sempre se serà a temps de fer una oferta. Això darrer només és parcialment encertat, perquè la qüestió és si, amb la demora, augmenta o no l'únic que sabem de cert que ha augmentat: el grau de desafecció de molts catalans envers l'estat espanyol i, en conseqüència, la magnitud de l'oferta necessària per vèncer-la.
