La tragèdia del dia 6 a Ceuta il·lustra les dificultats de controlar el flux immigratori a la Unió Europea. El referèndum del dia 9 a Suïssa posa de manifest alguna de les raons per les quals volem fer-ho.
Els ciutadans suïssos han decidit, en referèndum vinculant, limitar la immigració de ciutadans de la Unió Europea. Les autoritats comunitàries han manifestat la seva contrarietat i, amb l’excepció entusiasta d’algunes formacions antieuropeistes, nacionalistes i xenòfobes, l’opinió pública europea, incloent-hi la nostra, ha reaccionat criticant durament el que consideren una decisió insolidària motivada per la por, l’hostilitat o el rebuig a l’altre.
No pretenc qüestionar aquesta interpretació. Després de tot, fa poc més de quatre anys els mateixos suïssos van votar contra la construcció de minarets. Tanmateix, crec que hi ha, també, una explicació perfectament lògica i perfectament legítima de la votació.
Suïssa, contràriament a la idea que en puguem tenir en aquestes latituds, és una societat molt igualitària: els índex que ho mesuren (per exemple el de Gini, o la relació entre el que guanya el 20% de la població més rica i el 20% més pobra) són similars als de Dinamarca. Aquesta qualitat no és conseqüència de polítiques de redistribució de la renda, que és la solució que sistemàticament impulsa l’esquerra convencional: Suïssa té una de les pressions fiscals i una de les proporcions de despesa en protecció social més baixes de l’Europa Occidental. Sembla paradoxal, però no ho és: Suïssa no és molt igualitària perquè gravi molt als rics i gasti molt en protecció social, sinó que ha de gastar molt poc en protecció social perquè és molt igualitària, i és molt igualitària perquè un treballador no qualificat no guanya menys de 2.000 € al mes.
Aquest envejable estat de coses es fonamenta en l’educació i en el model productiu. En primer lloc, l’escola pública és de prou qualitat perquè la immensa majoria de la població hi confiï els seus fills: atén el 92% dels alumnes de la secundària superior (l’equivalent al batxillerat i la FP de grau mitjà); és a dir, a Suïssa hi ha escoles privades molt cares i molt elitistes, però molt pocs suïssos hi porten els fills. En segon lloc, la immensa majoria dels alumnes estudien més enllà del que és obligatori: la proporció dels que abandonen els estudis un cop aconseguida l’ESO és del 24% a Catalunya i del 5,5% a Suïssa; la catalana és una de les proporcions més altes d’Europa; la suïssa, una de les més baixes. En tercer lloc, i com a conseqüència d’això últim, la major part de la població suïssa té una formació mitjana o superior: el 86,3% dels que tenen entre 25 i 64 anys, quan la mateixa proporció a casa nostra és de poc més de la meitat, el 54,4%. En quart lloc, el sistema productiu suís demana personal qualificat, sigui per a una indústria tecnològicament avançada (química, farmàcia, robòtica, agroalimentària), sigui per a les finances o altres serveis sofisticats. En definitiva, els joves suïssos es preparen per ocupar feines qualificades i el seu sistema productiu les ofereix.
Ara bé, Suïssa també necessita llocs de treball de baixa qualificació: per exemple en el turisme, que és molt important, i en l’atenció als ancians. Tradicionalment, aquests llocs de treball poc qualificats han estat ocupats majoritàriament per immigrants, i per això Suïssa és l’estat de l’Europa Occidental amb una proporció més alta de població estrangera.
Ara bé, l’obertura de la Unió Europea a l’est i les crisis dels països mediterranis han fet augmentar el flux d’immigrants cap a Suïssa, la qual cosa tendeix a deprimir-hi els salaris poc qualificats i per tant a minar la igualtat social. Als suïssos els preocupa que massa italians, grecs i espanyols pretenguin treballar de cambrers, i han dit que ho volen limitar. Aquesta limitació perjudica en primer lloc els empresaris de serveis de baix valor afegit, perquè perdran l’oportunitat de pagar salaris més baixos; també perjudica els turistes i els suïssos en general, que hauran de pagar serveis (encara) més cars; i beneficia sobretot els treballadors, majoritàriament estrangers, del sector serveis de poc valor afegit. Els suïssos han considerat que valia la pena sacrificar els interessos dels primers per protegir els dels segons. És important destacar que tenien poques alternatives; l’establiment d’un salari mínim, per exemple, no garantiria feina ben remunerada per a tothom que la volgués.
Salvant les distàncies, el model català era com el suís: els fills dels catalans i dels immigrants estudiaven i ocupaven els abundants llocs de treball qualificats que el sistema oferia, mentre que els poc qualificats eren ocupats per nous immigrants. Ara bé, com que, a diferència dels suïssos, hem apostat per sectors de baixa qualificació, ara considerem que ens cal reduir els salaris per poder sortir del forat.
Certament, la decisió suïssa és poc exemplar, però, francament, la nostra alternativa encara m’ho sembla menys.
