01/05/2015

El cambrer suís, el conseller català i la felicitat

4 min

El cambrer suís. Acabo d’entregar a l’editorial el mecanoscrit d’un llibre que espero que em publiquin properament. Per documentar-me, havia demanat informació sobre salaris concrets. Massa tard, un amic em fa arribar el següent missatge que ha rebut d’una cosina suïssa: “He tingut ocasió de demanar a un dels companys que treballen a la restauració el que cobra. Té 35 anys, treballa des de fa cinc anys al mateix restaurant a Zuric i cobra aproximadament 5.000 CHF més 2.000 de propines al mes. Treballa 42,5 hores per setmana. Em diu que el salari està fixat pel conveni col·lectiu en un mínim de 4.100 CHF un cop acabat l’aprenentatge”.

Un franc suís (CHF) equival a un euro. Tanmateix, el lector cometria un error si transformés mecànicament les xifres anteriors en euros, ja que cal tenir present que la vida és més cara a Suïssa que a casa nostra. Si fem les correccions pertinents, el salari mensual del cambrer suís és equivalent a només 3.150 euros a Catalunya, i les propines, a 1.250. Pel que fa al mínim establert per conveni, la xifra equivalent seria de 2.600 euros.

Per què el cambrer suís cobra molt més que el seu col·lega català?

Cada cop que he volgut posar Suïssa com a exemple de bon govern, m’he trobat amb algun indocumentat que salta amb la cantarella que Suïssa és un paradís fiscal. Com si això ho expliqués tot.

Suïssa és, certament, un paradís fiscal, i ho és per dos motius. En primer lloc, perquè s’hi paguen pocs impostos. Pocs menys que a Austràlia, Irlanda, Nova Zelanda o el Regne Unit i pocs més que als Estats Units. Òbviament, si el cambrer suís cobra molt no és per aquest primer motiu. En segon lloc, la banca suïssa ofereix el secret bancari, la qual cosa fa que moltes persones d’arreu del món amaguin part del seu patrimoni en un compte suís. Això sí que té un impacte sobre la prosperitat suïssa; ara bé, tampoc no cal exagerar-ne la magnitud. En primer lloc, perquè els banquers privats són poca gent, i a Suïssa la renda dels uns es redistribueix poc entre els altres. En segon lloc, perquè encara que es redistribuís, la cosa no dóna per a tant: Panamà també és un paradís fiscal, són menys a repartir (té menys de la meitat de la població) i, a sobre, té un canal que aporta un enorme cabal de diners caigut, com qui diu, del cel; tanmateix, la seva renda per càpita és només una vuitena part de la suïssa. Finalment, si analitzem els comptes suïssos, veurem que les exportacions de serveis financers justifiquen 2.000 euros per cada habitant i any, el mateix que els cobraments per l’ús de tecnologia ( royalties ) i poc més que el turisme (1.700 euros per habitant i any); en canvi, les exportacions de productes representen 22.000 euros per habitant i any.

El cambrer suís no cobra molt perquè Suïssa sigui un paradís fiscal, sinó per motius diferents: perquè Suïssa té institucions molt íntegres, perquè analitza curosament la utilitat dels projectes públics abans d’executar-los, perquè té una indústria que inverteix molt en R+D i, finalment, perquè no tolera els salaris baixos. No practica gaire la redistribució fiscal, però és molt eficaç en la lluita contra la pobresa.

La felicitat. La premsa es fa ressò (28-4-15) d’un estudi de l’ONU d’acord amb el qual els suïssos serien els més feliços del món. Els espanyols ocupen el lloc 36è, immediatament després de colombians, tailandesos i saudites. La diferència entre la posició suïssa i l’espanyola és conseqüència fonamentalment de les respostes a les següents preguntes: ¿està content amb la seva llibertat per decidir què fa amb la seva vida?, ¿quants diners ha donat per a beneficència en l’últim mes?, ¿hi ha molta corrupció al seu voltant?, ¿ahir es va sentir content o dissortat?

L’estudi situa els cinc països nòrdics immediatament després de Suïssa. Com se sap, aquells països pateixen les taxes de pressió fiscal més altes del món, cosa que demostraria que aquest fenomen no té res a veure amb la felicitat.

Rajoy. Amb un èmfasi impropi d’ell, però amb la imprecisió pròpia del populisme, Rajoy acaba de declarar: “La millor nació del món és la nostra” (26-4-15).

El conseller català. Fa mesos vaig assistir, al Cercle d’Economia, a la presentació dels seus projectes a càrrec d’un conseller de la Generalitat. Va fer molt d’èmfasi en la creació de llocs de treball. En el torn de preguntes vaig preguntar-li si comptaven prendre mesures perquè els salaris fossin decents. Em va contestar que per ser competitius i poder crear ocupació els salaris havien de ser baixos.

La independència. Com que he escrit sobre la independència de Catalunya, de vegades em pregunten si crec que és possible i quan podria tenir lloc. Totes dues respostes em semblen evidents: sí, i poc després que algú amb cara i ulls proposi un programa creïble per construir, a Catalunya, un dels millors països del món.

stats