11/05/2013

Un català il·lustrat davant la secessió

3 min

" Amb la independència, no ens podem fer il·lusions: ni tenim amics, ni hi ha una onada històrica favorable " (Víctor Pou)

Víctor Pou és una persona reflexiva, llegida i viatjada, i amb qui, per tant, és interessant enraonar. Les últimes vegades que he coincidit amb ell, sempre de manera casual i fugaç (de fet, la major part de les vegades, al metro), m'ha tret el tema de la independència, ha argumentat que la veu impossible per les raons que encapçalen aquest article i, quan li he manifestat que no em semblaven prou convincents, s'ha mostrat delerós d'escoltar les meves, cosa que, dissortadament, mai no he tingut temps de fer.

Com que altres persones poden compartir la situació mental de Víctor Pou, aprofito aquesta tribuna per donar-li les raons que mai no he pogut expressar-li amb calma.

Catalunya no té amics en les seves pretensions independentistes, certament, però crec que Pou s'equivoca atribuint a aquest fet gaire importància. En aquest sentit, cal recordar que l'última vegada que Catalunya va signar una aliança (en la Guerra de Successió) els seus amics la van acabar abandonant, i cal tenir present el principi que justificava tal traïció, enunciat anys després per un primer ministre del principal país que l'havia deixat a l'estacada: "La Gran Bretanya no té amics permanents ni té enemics permanents, només té interessos permanents". Al seu torn, aquest mateix país tindria ocasió de comprovar la vigència del principi quan el seu més fidel aliat no sols el va abandonar en l'anomenada crisi de Suez (1956) sinó que va clavar-li la punyalada per l'esquena provocant la caiguda de la lliura esterlina. Per tant, la qüestió no és si tenim amics o enemics, sinó quina és la nostra posició en el tauler dels interessos, perquè si un dia els catalans s'independitzen, els estats es mobilitzaran en funció d'ells, i per això són vanes les amenaces que ens plouen sobre l'aïllament que patiria la Catalunya independitzada i que constitueixen l'argument bàsic dels unionistes (recordem les frases de García-Margallo proclamant que Catalunya passaria molts anys fora de la Unió Europea i que allà hi "fa molt de fred"). En realitat, aquell dia la prioritat d'Alemanya serà preservar els interessos que té -que tenen les seves empreses- a Catalunya, que són formidables i que exigeixen precisament que Catalunya no sigui aïllada, i el mateix es pot dir de tots els països que tenen inversions a Catalunya, el més important dels quals, per cert, la mateixa Espanya. García-Margallo diu el que li toca dir, i fins i tot és possible que sigui sincer (en un diplomàtic, això és sempre una casualitat), però les grans empreses espanyoles no permetrien l'aïllament de Catalunya. Catalunya no té amics, però és que ningú no en té.

Què es pot dir de "l'onada històrica favorable"? Pou imagina que les independències només es poden produir en el context de daltabaixos internacionals: la caiguda del Mur de Berlín, la descomposició de Iugoslàvia... No preveig (ni desitjo) que Europa Occidental es vegi qüestionada per un daltabaix, però, en canvi, crec que l'estat espanyol serà posat a prova durant els pròxims anys per dos corrents de fons de formidable magnitud. El primer és la lenta però inexorable pèrdua de pes del mercat espanyol per a les empreses catalanes. El segon és la terrible degradació de l'atractiu d'Espanya com a ens polític: com a garant de les pensions dels jubilats i de les prestacions bàsiques, com a espai de solidaritat interclassista i interterritorial i com a comunitat de la qual els ciutadans se senten orgullosos. En aquest context, és de preveure que l'opció independentista exercirà una fascinació creixent per a molta gent que vulgui escapar d'un estat que cada cop serà percebut més com una desgràcia.

El futur està per escriure, per descomptat, i no voldria donar la sensació que considero que la independència de Catalunya és altament probable: té en contra l'enorme força de la inèrcia; sobretot la mental, que fa que arreu les ruptures siguin percebudes amb temor. Ara bé, crec que els unionistes fan bé d'inquietar-se per la continuïtat de la unitat espanyola: la inèrcia és poderosa, però més ho és l'opinió pública, i si la nació és un plebiscit quotidià (Renan), no n'hi ha prou amb la prohibició dels plebiscits formals per preservar-la. Vivim un moment de ruptura, en què tot és possible i res no és fàcil, ni la independència ni el manteniment de l'Espanya que hem conegut. ¿La seva reforma? Quina trajectòria tan tràgica, la d'Espanya, que fa que aquesta alternativa se'ns aparegui com la més improbable!

stats