Cal agrair a Josep Borrell i a Joan Llorach, enginyers i economistes —el primer amb una notabilíssima carrera en el servei públic com a secretari d’estat d’Hisenda, ministre d’Obres Públiques i president del Parlament Europeu—, que hagin fet una aportació al debat sobre els pros i contres econòmics de la independència. S’han publicat molts llibres sobre aquesta temàtica, però poquíssims des del bàndol unionista, que és el seu.

L’indiscutible protagonista de Las cuentas y los cuentos de la independencia són els 16.000 milions d’euros que suposaria eliminar el dèficit fiscal, i que consideren el nucli de l’argument independentista. En aquest sentit, afirmen que “ hay que reconocer que los 16.000 millones de euros han sido un invento genial para el independentismo, y hay que felicitarles por ello” (pàg. 86).

Ara bé, els 16.000 milions no són un invent de l’independentisme, sinó del ministeri d’Hisenda espanyol, que va consagrar el 8% (en realitat, el 8,7%) del PIB com la mesura del dèficit fiscal català (en termes de flux monetari) quan, l’any 2008, va publicar les balances fiscals de l’any 2005. Els 16.000 milions provenen d’aplicar aquell 8% al PIB català, que són 200.000 milions.

La major part del llibre està dedicat a posar de manifest que l’estat català es veuria obligat a prestar uns serveis que actualment està prestant l’estat espanyol, amb la qual cosa el benefici de la independència seria menor. Sobre aquest particular, sentencien el següent: “ La narrativa independentista ya ha consagrado que esos costes, que se deberían deducir de los 16.000 millones que supuestamente aportaría la independencia, sólo serán unos 2.000 o 3.000 [...]. Así lo ha manifestado en varias ocasiones la profesora Bosch [...]”, i acaben concloent el següent: “ Unos 6.000 millones de euros seria una estimación muy prudente del coste de las estructuras del nuevo estado”. Borrell i Llorach arriben a aquesta xifra analitzant alguns serveis, entre els quals el de defensa, que estimen que costaria a Catalunya uns 1.200 milions d’euros si el seu exèrcit tingués una mida proporcional a l’espanyol (pàg. 69).

Ara bé, un dels llibres més venuts de la “narrativa independentista”, i que conec bé perquè en sóc coautor ( Com Àustria o Dinamarca), afirma el següent: “D’acord amb les estimacions de Bosch i Espasa [les] despeses que fa l’estat espanyol i que caldria que assumís l’estat català sumarien uns 8.500 milions d’euros” (pàg. 38). Aquesta xifra inclouria el cost d’un exèrcit, que estimàvem en 1.400 milions d’euros (pàg. 70).

Parafrasejant Borrell i Llorach, el lector jutjarà si els comptes (de l’independentisme) es corresponen als contes (seus).

Borrell i Llorach dediquen bona part de la resta del llibre a criticar que el càlcul dels 16.000 milions en els últims anys per part de la Generalitat es realitza “neutralitzant” els dèficits realment observats, que són molt menors. La idea és la següent: l’Estat ha estat prestant uns serveis que ha pagat en part amb impostos recaptats i en part endeutant-se. La Generalitat considera que aquest endeutament acabarà pagant-se, i per tant suma la part proporcional que correspon a Catalunya (prop del 20%) als impostos que efectivament han pagat els catalans.

Borrell i Llorach denuncien aquest exercici, perquè argumenten: “ Este planteamiento responde a la tesis, poco realista, de que la deuda pública se acabará amortizando toda [pero] un país [...] puede, obviamente respetando ciertos límites, refinanciar su deuda mientras el crecimiento de la economía reduce su ratio de endeudamiento (deuda/PIB)” (pàg. 87).

L’aplicabilitat d’aquest raonament depèn de la relació entre el tipus d’interès del deute (que augmenta el numerador) i la taxa de creixement del PIB (que augmenta el denominador). En aquest moment el deute espanyol paga aproximadament un 2% (bo a 10 anys) i el PIB està creixent al 3%. Per tant, és cert que, sense fer res, la càrrega del deute s’està reduint lentament.

Ara bé, el que importa no és el que passi en aquest moment, sinó en les properes dècades, en les quals la població en edat de treballar tendirà a la baixa. Per aquest motiu, la Unió Europea estima que el PIB espanyol creixerà a llarg termini només a l’1,4%. Pel que fa als tipus d’interès, tothom compta que, tard o d’hora, deixaran de situar-se en els baixíssims nivells actuals. El raonament de Borrell i Llorach és cert en teoria, però inacceptable a la pràctica, i és significatiu que Alemanya, el país europeu que millor s’està preparant per a l’horitzó de l’envelliment, s’hagi posat a la feina de reduir el seu deute públic.

En síntesi, aplaudeixo l’intent de Borrell i Llorach, però els estimulo que hi tornin amb arguments millors.