" Leemos los informes del FMI pero el Gobierno tiene su propia hoja de ruta y ha demostrado que está sacando a España de la crisis "
(Luis de Guindos, 12-10-2013)
Com és sabut, l'economia es mou en cicles d'expansió i contracció. No hi ha dos cicles iguals, però, igual que de la història, es poden treure lliçons interessants de l'estudi dels cicles anteriors.
L'any 1974, coincidint amb una crisi econòmica mundial -la primera crisi del petroli i, en general, de les primeres matèries- Espanya i Catalunya van entrar en una crisi econòmica que tancava un període d'extraordinari creixement conegut internacionalment com el miracle espanyol i que, amb interrupcions, s'havia estès des del 1959. El full de ruta (per utilitzar l'expressió del ministre d'Economia) d'aquella extraordinària expansió consistia en la suma de turisme més dos models d'industrialització. El primer havia estat dissenyat pels catalans més de cent anys abans: protecció del mercat espanyol, impostos (i serveis públics) baixos i pocs funcionaris. El segon model havia cristal·litzat a Madrid a partir de moltes influències foranes (la darrera, del feixisme italià): industrialització protagonitzada per l'empresa pública i finançada amb estalvi forçat (via inflació i via retencions salarials per part d'una Seguretat Social que encara no tenia jubilats). Insistim: el model havia estat extraordinari a l'hora de generar riquesa, ocupació i modernització, però el 1974 havia esgotat les seves possibilitats, perquè ja era evident que les empreses públiques eren molt poc productives i que les privades ho eren menys que les equivalents europees. Després de recuperar molt de terreny, Espanya tornava a perdre'n. A sobre, la crisi econòmica internacional coincidia amb l'esgotament del model polític franquista.
A Espanya i a Catalunya el nombre de persones ocupades va caure progressivament fins al 1985. Dit d'una altra manera, no s'hi va tornar a crear ocupació fins al cap d'onze anys. Aquest va ser el llarguíssim període que a Espanya li va costar implantar el nou model polític i el nou full de ruta econòmic que ens han durat fins ara.
Aquest nou model polític suposava un trencament amb l'anterior: democràcia, monarquia, autonomies, partits polítics moderats i sindicats domesticats a base de subvencions. El full de ruta econòmic no suposava un trencament menys radical amb el passat: adhesió al mercat europeu (adéu al proteccionisme i a moltes regulacions obsoletes), liquidació de l'empresa pública, progressiva però inexorable flexibilització del mercat laboral i generosa expansió de la despesa pública (infraestructures, subsidis i multiplicació del nombre de funcionaris) finançada amb més impostos i amb endeutament. És important destacar que el full de ruta suposava inserir Espanya en el conjunt europeu com a país relativament industrialitzat i amb salaris baixos i, per tant, enormement atractiu per a la inversió estrangera, que va invertir-hi entusiasmada. És important destacar que el deute públic va poder augmentar l'equivalent al 5% del PIB en els tres anys posteriors al 1985 i al 15% en els tres posteriors a la minicrisi del 1992-94.
Entre el 1985 i el 2007 Espanya i Catalunya van viure un altre miracle espanyol en termes de generació de riquesa, ocupació i modernització, però l'any 2007 van tornar a coincidir els esgotaments del model polític i del full de ruta econòmic. No és aquest el lloc per parlar del primer. Sobre el segon, només cal recordar que els salaris espanyols van deixar de ser competitius en caure el Teló d'Acer i obrir-se la possibilitat d'invertir primer a Europa de l'Est i després al món subdesenvolupat, i que la productivitat (en termes de PIB per ocupat) va començar a baixar a partir de l'any 2000.
¿Té realment el govern espanyol un nou i propi full de ruta com proclama Guindos? No. Té el mateix de l'any 1985: flexibilitzar el mercat de treball (ara perquè caiguin els salaris i tornin a ser atractius per a la inversió estrangera), invertir en infraestructures i liberalitzar els mercats. Pot tornar a funcionar? El sentit comú diu que no. Els salaris haurien de baixar massa per tornar a ser competitius i, a més, això deprimeix el consum. Les administracions públiques estan massa endeutades. No hi ha cap cua d'inversors esperant que desapareguin les traves burocràtiques per executar els seus projectes.
L'FMI, que té el mateix model que Guindos (els salaris han de caure perquè es creïn llocs de treball barats), pronostica que la depressió tornarà a durar onze anys: fins al 2018. Cinc anys més havent de sentir que un govern desorientat ens està traient de la crisi.
