La crisi, extraordinària; la recuperació, ordinària

En la segona meitat dels anys 70 tots els països d’Europa Occidental van entrar en una crisi econòmica que va destruir molts llocs de treball. El mínim es va assolir entre 1983 i 1984, però a Espanya el pitjor any va ser 1985 perquè, aquí, la crisi econòmica s’encavalcava amb la crisi política. Ara bé, els anys 1986 i 1987 van ser de creixement i de creació de llocs de treball, a Espanya i arreu. L’any 1994, després de dos anys de crisi, l’ocupació arribava a un nou mínim arreu, però els anys 1995 i 1996 van ser de creixement i de creació d’ocupació, a Espanya i arreu. Un cop més, l’any 2013, després de sis anys de crisi, l’ocupació arribava a un nou mínim arreu, i arreu els anys 2014 i 2015 són anys de creixement i de creació d’ocupació.

En definitiva, malgrat que els governs de torn s’atribueixen les recuperacions, el fet és que coincideixen amb les de tots els països del nostre entorn. En particular, la recuperació econòmica que estem vivint no és mèrit del PP, sinó que es dóna ara perquè és ara que toca.

Ara bé, la vicepresidenta Sáenz de Santamaría, en l’acte de presentació del vídeo de campanya en què Espanya és presentada com un malalt salvat per un equip de cures intensives, va dir que la recuperació espanyola està resultant excepcional, ja que presentaria les taxes més altes de creixement i la creació de llocs de treball més important “de l’eurozona”. El PP exagera atribuint-se el mèrit de la recuperació, però potser és mèrit seu la seva intensitat. Per valorar aquesta qüestió el primer que cal fer és esbrinar si la recuperació que estem vivint és excepcionalment vigorosa. La resposta és que no.

No és excepcionalment vigorosa perquè ho és menys que les dues anteriors (que, per cert, va tocar gestionar al PSOE). Efectivament, en els anys 1986-87 el PIB espanyol va créixer un 9,3%, en els anys 1995-1996 un 6,6% i en els anys 2014-2015 acabarà creixent un 4,5%. Pel que fa al creixement del nombre de llocs de treball, en aquestes tres parelles d’anys les dades corresponents són 6,8%, 5,4% i (comparant els tres primers trimestres de 2015 amb els de 2013) 3,8%, respectivament.

L’actual recuperació espanyola és relativament brillant en relació a la de la resta de països d’Europa Occidental. Però tampoc no és la més vigorosa, perquè el creixement del PIB espanyol és menor que els d’Irlanda, el Regne Unit o Suècia.

Què cal dir de l’afirmació de Sáenz de Santamaría sobre la màxima creació d’ocupació a l’eurozona? Que és només una mitja veritat. D’entrada, perquè al Regne Unit se n’està creant més. Ara bé, el Regne Unit no forma part de l’eurozona, la qual cosa fa que la vicepresidenta no estigui, tècnicament, mentint. D’altra banda, la vicepresidenta podria dir que el Regne Unit és més gran que Espanya i que, per tant, és lògic que s’hi creïn més llocs de treball. Encara més, ¿no és meritori que Espanya estigui creant més llocs de treball que Alemanya, que sí que forma part de l’eurozona i que és encara més gran? No, perquè, sent cert que Alemanya té el doble d’habitants, la seva taxa d’atur, en l’any més dur de la crisi, era només del 5,2%. D’altra banda, i si ens fixem en la creació de llocs de treball en relació a la dimensió, aleshores el ritme espanyol és inferior al d’Irlanda.

En definitiva, ni és excepcional que Espanya estigui vivint una recuperació, ni la seva intensitat és excepcional.

El que sí que és excepcional és la intensitat de les crisis espanyoles i la seva creixent agudització. Així, l’any 1985 la taxa d’atur va arribar al 21,3%, el triple (!) que la mitjana dels països d’Europa Occidental (7,3%); l’any 1994 al 24,1%, quan la mitjana europea era del 9,0%, i l’any 2013 al 26,1%, un altre cop el triple (!) que la mitjana europea (8,2%).

El vídeo del PP l’encerta presentant l’Espanya de 2013 com un malalt agut, però falla presentant-lo, el 2015, com un malalt en camí de la salut, perquè la malaltia espanyola és crònica. La teràpia aplicada ha estat la devaluació, la mateixa mesura que es va aplicar per sortir de les crisis de 1985 i de 1994. Aleshores es va fer reduint la paritat de la pesseta i ara s’ha fet forçant els salaris a la baixa. Però la devaluació és només un estimulant, no una cura, perquè a còpia de reduir els salaris no ens convertim en un país més productiu, que és l’únic camí per sortir de la prostració.

En definitiva, res del que veiem permet pensar que estiguem en el camí d’una recuperació consistent, i l’eufòria dels nostres dirigents és, potser, el pitjor de tot, perquè significa que, un cop més, no han entès que el tractament que necessita el seu país és un altre.