Quan fracassi Rajoy (1): ells

Ja avanço que Rajoy em sembla un polític decent i que aplaudeixo bastantes de les coses que ha fet, i avanço també que el seu fracàs em sembla molt probable, però no segur. Quin fracàs? El del seu objectiu fonamental, que no és treure Espanya de la crisi econòmica, com voldríem creure, sinó evitar el col·lapse de l'Estat i preservar-ne el prestigi mentre dura la crisi. El col·lapse s'esdevindria si un dia no pogués pagar la prestació dels serveis públics bàsics. Es tracta d'una eventualitat propera però improbable: ni a Brussel·les ni a Berlín interessa que això passi i, per tant, en el darrer moment se'ns donaria un cop de mà. Tota una altra cosa és el prestigi de l'Estat i per això Rajoy s'esforça a salvar les aparences: fa referència a la "sobirania nacional" quan anuncia l'objectiu del dèficit per al 2012 i ens mira d'espantar amb el papu de la intervenció. La intervenció seria un cop molt dur per al prestigi de l'Estat, però pel que fa a nosaltres no seria cap drama: si Espanya fos formalment intervinguda només se m'acuden dos canvis que s'atrevirien a imposar-nos: la pujada de l'IVA (i potser de l'impost sobre els hidrocarburs) i la suspensió de les obres de l'AVE Madrid-Galícia: dues mesures d'allò més sensat en les circumstàncies en què ens trobem. És significatiu que enmig del bigarrat conjunt de decisions preses pel govern de Rajoy no s'hagin tocat els sous dels funcionaris i que s'hagi mantingut el projecte de l'AVE: els funcionaris i la radialitat, dos pilars de l'estat espanyol.

Rajoy, doncs, està intentant preservar l'essència de l'aparell estatal, el seu programa i el seu prestigi. Mentrestant, esperarà que la reforma laboral i l'atur desinflin els preus i els salaris fins que l'economia espanyola recuperi la competitivitat perduda, les inversions es reorientin de la construcció a la indústria exportadora i es comencin a crear llocs de treball. Hi serà a temps? És aquí on sorgeixen els dubtes. L'esforç que s'ha de fer és tan gran que no pot descartar-se que la societat es trenqui abans d'arribar-hi. Per mirar d'evitar-ho, una societat més madura que l'espanyola recorreria a les seves reserves patriòtiques: el rei sortiria a la televisió envoltat pels líders polítics, econòmics, socials i culturals del país, explicaria al poble l'estratègia que s'està seguint per superar la crisi econòmica i demanaria abnegació i confiança. En l'Espanya actual, aquesta possibilitat sembla ciència-ficció. Els economistes, tot s'ha de dir, tampoc no hi ajudem gaire. En la majoria dels casos, el meu gremi està dedicant-se a difondre dues fal·làcies: que el que ens passa és perquè els pressupostos públics són contractius i que ho són perquè Brussel·les i Merkel ens hi obliguen. Un exemple entre molts: un il·lustre acadèmic del nostre entorn, escrivint recentment sobre els pressupostos de l'Estat per al 2012, s'expressava en termes de "duresa desconeguda en temps de pau", "esforços titànics", "exigència extrema i desmesurada", "espiral d'atur i empobriment" i afegia que "l'ideari econòmic de Brussel·les, que no fa res més que reflectir la filosofia del govern Merkel, ho exigeix" i que "Europa s'autoimmola a l'altar de l'austeritat". No puc estar més en desacord amb tot això. Per dos motius: perquè els pressupostos públics espanyols són molt expansius (i no molt contractius) i perquè els reajustaments no vénen imposats per Brussel·les. M'explicaré. L'acció dels governs és expansiva si les despeses superen els ingressos, i els pressupostos preveuen que això passi en l'enorme proporció del 5,3%. Que l'any passat encara ho fossin més (un 8,5%, una xifra, aquesta sí, infreqüent en temps de pau) poc hi té a veure: és com si algú que segueix una dieta per aprimar-se que ahir es va saltar amb dos extres de gelat es pensés que avui ja fa prou si només se la salta amb un. El problema d'Espanya no és de falta d'estímuls, sinó de reacció a aquests estímuls, i res de bo no s'aconseguirà augmentant-los. Pel que fa a Brussel·les o a Merkel, Rajoy, igual que abans Mas, no retalla perquè l'obliguin a fer-ho, sinó perquè té pànic que els financers li tallin el crèdit. Farien mal fet? Em pregunto com reaccionaria el nostre il·lustre acadèmic si el gestor del seu fons de pensions li comuniqués que, perquè no passi a Espanya el mateix que a Grècia, ha decidit invertir-ho tot en deute espanyol. Ara bé, el menys important és que el missatge dels economistes sigui fals; el que és greu és que fa més insuportables les conseqüències de la crisi perquè les identifica amb el fruit d'una arbitrarietat.

Per superar una situació adversa, és vital un lideratge fort que n'expliqui les causes i el camí per sortir-se'n. No és aquest el cas avui a Espanya. Es possible, d'altra banda, que el projecte polític espanyol sigui incompatible amb un futur modest, l'únic al qual té dret. Per això se'm fa tan difícil ser optimista sobre la tasca que Rajoy té entre mans, i per això considero molt probable que el desprestigi de l'estat espanyol porti molt aviat a la revisió de l'arquitectura edificada durant la Transició: la monarquia constitucional i l'estat de les autonomies. Aquesta és la nostra amenaça i la nostra oportunitat.