04/10/2012

Un joc seriós

4 min
Un joc seriós

La teoria dels jocs és una branca de la lògica que estudia la presa de decisions interrelacionades de subjectes racionals. Proposo al lector analitzar amb el llenguatge d'aquesta teoria les decisions dels partits catalans i espanyols respecte del conflicte fiscal entre Catalunya i Espanya. El punt de partida és que fins fa un parell de mesos els partits catalans es dividien en dos grups: el primer, molt minoritari (C's), considerava que la relació fiscal era correcta i no havia de revisar-se, el segon, àmpliament majoritari, considerava que sí que ho havia de ser, i incloïa els partidaris d'una revisió radical en la via del concert basc (CiU, ICV, ERC i SI), els partidaris d'un règim especial dins la Lofca com el que tenen les Canàries (PPC) i els partidaris d'una simple modificació de la fórmula de finançament de totes les comunitats autònomes de règim comú (PSC).

La reivindicació catalana obre un procés que pot donar lloc a tres resultats: el manteniment de l'statu quo (SQ), la seva modificació via acord (MA) i la secessió (SE). Des del punt de vista del govern espanyol i del PP, el primer és el resultat òptim i el tercer és el pèssim: com que la negociació es planteja a l'alça, el seu resultat serà necessàriament pitjor que el punt de partida; per tant, la negociació s'ha d'evitar mentre sigui possible. Pel que fa a la secessió, es tracta d'un resultat catastròfic a evitar a qualsevol preu, perquè no sols qüestionaria la viabilitat econòmica d'Espanya, sinó que obriria una crisi política que aconseguiria el que no està aconseguint la crisi econòmica: amenaçar la continuïtat de la classe política espanyola. Per a la resta de partits espanyols (PSOE, IU, etc.) l'ordre de prioritats és exactament el mateix, i el podem representar per SQ>MA>SE.

En canvi, l'ordre de preferència no és unànime en el camp català. Ja hem dit que per a C's el tracte fiscal no ha de ser revisat, cosa que implica que comparteix les preferències dels partits espanyols (SQ>MA>SE). Per al PPC també la secessió és el pitjor resultat possible, però, en canvi, considera que la modificació acordada és millor que l' statu quo (MA>SQ>SE). Per a ERC i SI també l' statu quo és pitjor que la modificació acordada, però el millor resultat possible és la secessió (SE>MA>SQ). El cas de CiU és més complex, ja que és la coalició d'un partit -Unió - per a qui l' statu quo és el pitjor resultat i el millor és l'acord (MA>SE>SQ) i un altre partit -CDC- que diu el mateix però de qui n'hi ha que sospiten que en realitat comparteix les preferències amb ERC i SI (SE>MA>SQ). Les preferències d'ICV tampoc estan clares, i les podem identificar amb les de CDC. Finalment, el PSC es debat entre els que comparteixen les preferències del PPC (MA> SQ>SE) i els que comparteixen les d'Unió (MA>SE>SQ). (Cal destacar que mentre que el PSC està dividit, ningú no dubta que CDC i ICV tenen o tindran una posició definida).

En aquest context, ¿quina ha de ser la resposta òptima del govern espanyol a la proposta catalana d'obrir una negociació per revisar el sistema de finançament? Negar-s'hi en rodó. Obrir les negociacions d'entrada implicaria fer impossible el manteniment de l'statu quo , que és el resultat òptim. En canvi, eliminant aquella opció, els partits catalans han de triar entre l' statu quo i la secessió; si trien el primer, el govern espanyol ha aconseguit el seu òptim; si trien la segona, sempre hi ha temps de recuperar la negociació. Així doncs, la posició inicial de Rajoy, suportada immediatament per Rubalcaba, és la correcta.

Eliminada la possibilitat de l'acord, els esquemes catalans queden de la següent manera: C's, PPC i part del PSC: SQ>SE; ICV, ERC, SI, CiU i part del PSC: SE>SQ. En conseqüència, el PPC s'ha identificat amb C's (amb qui no coincidia fa dos mesos), Unió s'ha identificat amb ERC (amb qui tampoc no coincidia fa dos mesos) i s'han esvaït les potencials divergències entre Unió i l'enigmàtica CDC.

El primer aspecte interessant de la situació és la posició del PSC: incapaç de decidir si les seves preferències són SE>SQ o SQ>SE, s'ha posicionat proclamant que el millor és un acord (MA>), una opció autista (ignora que la negociació ja no és una opció) i ambigua (no especifica si el que està dient és MA>SE>SQ o MA> SQ>SE). Ara bé, el fet que la posició del PSC sigui alhora autista i ambigua no significa que sigui irracional. Si el bloc que ara es decanta per la secessió es manté tossudament en la seva opció, el govern espanyol acabarà posant sobre la taula la possibilitat d'una negociació; en aquest cas, el PSC podrà dir que tenia raó no descartant aquesta opció i intentar pujar al carro del vencedor. Si, per contra, aquell bloc fa figa, el PSC no serà en el bàndol perdedor (encara que tampoc en el guanyador). El PSC renuncia a guanyar a canvi de no perdre.

El següent aspecte interessant és què passarà si el bloc secessionista aguanta i, tal com és previsible, el govern espanyol obre l'opció a la negociació. En aquest cas el bloc no secessionista, derrotat, passaria a ser irrellevant (perquè les negociacions s'obririen malgrat seu) i el bloc secessionista s'escindiria entre els que prefereixen l'acord a la secessió i els que tenen la preferència contrària. En aquest cas prendria valor l'hermetisme de CDC i d'ICV: podria fer-se servir per fer pujar el preu de l'acord.

stats