Els límits de l'externalització

ACatalunya, el fet que un servei públic passi a ser prestat per una empresa privada es considera sovint com una garantia de millora en la seva eficiència, perquè, com als països anglosaxons, acceptem d'una manera inconscient que l'administració pública hauria de ser més petita del que és actualment.

És indubtable que l'administració pública té tendència a créixer, a encarir-se, a fer-se càrrec de funcions que li són impròpies i, finalment, a no abandonar cap activitat encara que hagi deixat de tenir sentit. Durant uns anys vaig tenir algunes responsabilitats a la Generalitat de Catalunya i vaig tenir ocasió de comprovar-ho. Per exemple, se'm va fer responsable d'un organisme que es dedicava a l'ensenyament de la informàtica. Tal funció podia haver tingut sentit quan la seva creació, però en aquell moment els carrers estaven plens d'acadèmies privades que no es dedicaven a altra cosa. Liquidant l'organisme en qüestió em vaig convertir en el primer que havia fet tal cosa a la Generalitat. També vaig externalitzar els serveis d'informàtica i telecomunicacions, entre d'altres.

Ara bé, no puc estar d'acord amb els que, per principi, propugnen la privatització de serveis públics, o la reducció de la mida de l'administració pública, o amb els que creuen que hauria de ser més business friendly , volent dir amb aquesta expressió que hauria de deixar fer l'empresari. En general, tals persones tendeixen a presentar l'administració pública i la regulació -qualsevol regulació- com les causes de tots els mals. Es tracta d'un greu error que, manllevant una expressió recentment popularitzada, revela una concepció "adolescent" de la gestió dels afers públics.

No hi ha dubte que la cantina d'un edifici d'oficines ha de ser gestionada per una empresa privada. Aquest fet no garanteix que el servei serà acceptable, però que la gestió sigui pública sí que garanteix que no ho serà. Senzillament, el sector públic té uns mecanismes de control incompatibles amb l'agilitat que exigeix gestionar una cantina. Ara bé, d'aquí no se'n desprèn, com voldrien els neoliberals, que qualsevol servei hauria de ser prestat per una empresa privada. Els casos en què això no és així són molts. Considerem dos exemples extrems.

A Espanya les empreses elèctriques són privades, però ni són àgils (com comproven diàriament els qui intenten canviar de proveïdor) ni tenen costos de producció barats (com demostra la seva política de prejubilacions). En canvi, el principal productor mundial d'electricitat és una companyia francesa (EDF) que obté la major part de la seva producció de centrals nuclears dissenyades i construïdes per una altra empresa francesa (AREVA), totes dues propietat del govern. ¿Funciona pitjor el sistema elèctric francès que l'espanyol? No sembla gens evident. Les elèctriques funcionen com un exèrcit, i no hi ha proves que un exèrcit privat funcionés millor que un exèrcit públic. Així ho entenen els ciutadans d'Hamburg, que acaben de votar la remunicipalització de la xarxa elèctrica, privatitzada l'any 2002.

El segon exemple és el de les adopcions internacionals.

L'administració catalana va promoure la creació d'empreses privades que ajudessin les famílies que volguessin adoptar, tota vegada que es tracta d'un procés de gran complexitat. Aquestes empreses -ECAIs- localitzen els nens potencials, fan les gestions, s'ocupen de la logística, assessoren. Els avantatges són inqüestionables. Ara bé, a un preu molt elevat. Totes dues parts tenen massa interès que el procés acabi amb l'adopció; les famílies perquè les domina la passió (el temps mitjà d'espera pot superar els sis anys), les ECAIs perquè necessiten facturar. Tal situació introdueix una pressió indesitjable que és especialment preocupant quan hi ha riscos greus, com és el cas de les adopcions de nens provinents de països on la síndrome d'alcoholisme fetal és freqüent. Els informes mèdics dels països d'origen tendeixen a obviar aquest fet , però la probabilitat que s'acabin presentant manifestacions clíniques pot estar per sobre del 50% (d'acord amb un estudi sobre adopcions de nens russos a Suècia publicat a l'American Academy of Pediatrics el 2010). Les conseqüències són greus, no sols per a la família, sinó per a tothom: segons una ponència presentada en un congrés sobre la síndrome de l'alcoholisme fetal (SAF) a Barcelona l'octubre del 2012, un nen amb aquesta patologia pot arribar a costar a la societat entre 200.000 i 2 milions d'euros en assistència pública al llarg de la seva vida. El resultat pot ser àgil, però no necessàriament positiu, ni per a la família ni per a la societat.

Els països nòrdics no comparteixen la nostra certesa que com més petita sigui l'administració pública, millor. Ells tenen entre el doble i el triple de funcionaris que nosaltres. La clau no rau en el nombre, sinó en la qualitat dels que els dirigeixen: els polítics.