La llufa del liberalisme

Pocs dies després de les eleccions municipals (el 28 de maig), un tertulià de Catalunya Ràdio va justificar la derrota de Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona adduint que es tractava del primer alcalde “neoliberal” que tenia la ciutat. Em vaig preguntar fins a quin punt aquesta afirmació, que ningú no va contradir, estava fonamentada.

Quan Pujol liderava els primers passos de Convergència, el model que proclamava era la socialdemocràcia sueca, i l’acció pública dels governs convergents a la Generalitat ha estat vagament centrista, de manera que, per exemple, s’ha resistit a la desregulació dels horaris comercials i, contra el que es diu, mai no ha fet cap acció significativa per privatitzar la sanitat o l’ensenyament públics.

Ara bé, és cert que Convergència és membre del grup liberal al Parlament Europeu, i és cert que sentim veus de la mateixa CDC que defensen que l’opció d’aquest partit ha de ser la liberal, amb l’argument que ja existeix un partit independentista i socialdemòcrata, ERC.

Ara bé, els liberals són, a Europa, partits minoritaris situats entre els conservadors democristians i els socialdemòcrates. En canvi, CDC ha aspirat i segueix aspirant a l’hegemonia política, a ser allò que els politòlegs denominen un catch-all party (que podem traduir lliurement com a partit aspiradora). ¿És compatible que un partit sigui liberal i que sigui hegemònic? Una petita història pot aclarir-nos-ho.

L’any 1845 una plaga (produïda pel fong Phytophthora infestans) va envair les plantacions de patata irlandeses, de les quals depenia la subsistència de tres dels vuit milions d’irlandesos. La malura no va afectar, però, les plantacions de cereals (civada, ordi, blat), que ocupaven tres quartes parts de la superfície conreada i que es dedicaven a l’exportació.

Seixanta anys abans (1782-1783), l’illa havia sofert una crisi similar quan la collita de patata es va perdre a causa de les gelades. Aquella crisi alimentària havia estat combatuda per les autoritats britàniques (Irlanda formava part del Regne Unit) prohibint l’exportació d’aliments (o sigui, de gra) a la Gran Bretanya.

Però el 1845 les idees dominants eren unes altres. L’any 1772 Adam Smith havia publicat La riquesa de les nacions, un llibre que havia tingut un èxit fulminant i que havia portat a la creació d’un fortíssim corrent d’opinió a favor del lliure mercat. En aquesta línia, només dos anys abans de la plaga, el 1843, havia aparegut a Londres The Economist, una revista que tenia com a objectiu principal la revocació de les Corn Laws, lleis que gravaven la importació de cereals de l’estranger.

Enfrontats a la crisi alimentària, el govern britànic -conservador- va tractar de repetir la prohibició del 1782, però aquesta decisió perjudicava els propietaris rurals irlandesos, que formaven part de la seva base electoral. El Parlament britànic va debatre la qüestió sense arribar a cap acord. L’oposició -el partit liberal- era contrària a qualsevol mesura que suposés ajudar els irlandesos més enllà de la derogació de les Corn Laws, que consideraven que ho solucionaria tot. L’editor de The Economist va arribar a declarar que “no és assumpte de ningú ocupar-se dels problemes dels altres”. Els liberals van obtenir un triple èxit. En un primer moment, mantenir el flux comercial entre Irlanda i la Gran Bretanya; més tard, i gràcies a l’horror que van produir les conseqüències d’aquesta decisió, aconseguir que el Parlament derogués finalment les Corn Laws (1846). La derogació va trencar el partit conservador i va permetre l’accés al poder dels liberals, els quals, malgrat que la fam persistia, van suspendre immediatament els programes d’ajut a Irlanda que havia endegat el govern conservador.

El cas és que, durant els anys de la Gran Fam (1845-1849), les exportacions d’aliments d’Irlanda a la Gran Bretanya van continuar, que un milió d’irlandesos van morir de fam i que un altre milió van emigrar, fonamentalment als Estats Units.

Des de la caiguda del Mur de Berlín, el liberalisme torna a ser la doctrina dominant entre els poderosos, que proclamen la superioritat del mercat en l’assignació de recursos malgrat les desigualtats subsegüents. Albert Rivera, per exemple, segons informava l’ARA el 29 de maig, va triomfar a les jornades del Cercle d’Economia declarant: “Si som on som és perquè la política s’ha ficat en economia”. L’FMI, portaveu del liberalisme, pontifica que a Espanya li convé retallar més la sanitat i l’educació i abaratir l’acomiadament.

Amb el que ha quedat dit, no és sorprenent que el poble es mostri refractari a aquestes idees i que segueixi demanant als poders públics que el protegeixin dels poderosos.

El que sí que és sorprenent és que Convergència, aspirant a l’hegemonia, es pengés voluntàriament la llufa del liberalisme.