Publicitat
Publicitat

El luxe dels hotels de luxe

Aquesta setmana he mantingut un minidebat amb en Germà Bel a l’entorn dels hotels de luxe. La seva opinió —que després ha repetit des de La Vanguardia és que l’Ajuntament de Barcelona hauria d’exceptuar els hotels de 4 i sobretot els de 5 estrelles de la moratòria que ha establert.

En defensa del seu argument, Bel aporta un estudi de la London School of Economics (LSE) que calcula l’impacte d’una certa modalitat turística a Anglaterra en termes d’ocupació, demanda i generació d’impostos.

No hi ha dubte que si un hotel ocupa un centenar de persones està generant un centenar de llocs de treball; que, en la mesura que els turistes que s’hi hostatgen gasten diners fora de l’hotel en restauració, botigues i espectacles, estan estimulant aquestes activitats; i que, en la mesura que el personal, l’hotel, les botigues i els restaurants paguen impostos, es genera una recaptació impositiva més gran.

Ara bé, ni l’estudi de la LSE ni aquells a què ens té acostumats la patronal turística calculen els costos generats pel turisme. En absència d’aquest càlcul, se suposa implícitament que l’únic cost és la saturació dels espais públics, i no hi ha dubte que, en la mesura que el turista que s’hostatja en un hotel de luxe gasta més, la relació cost-benefici és millor: dels turistes que ens trobem a les Rambles o al passeig de Gràcia, els que s’hostatgen en un hotel de luxe estan generant més ocupació, més demanda i més impostos que els que s’hostatgen en un altre lloc.

Els hotels de 4 i de 5 estrelles són millors per a la col·lectivitat que altres formes de turisme. Ara bé, ¿podem concloure que són beneficiosos?

Deixant de banda el valor que donem a la saturació dels espais públics, el problema principal que presenta l’expansió del sector serveis en general, i del turisme en particular, és la qualitat de la major part dels llocs de treball que genera. En primer lloc, la immensa majoria han estat ocupats per estrangers, la qual cosa explica per què les zones turístiques espanyoles, malgrat haver generat més llocs de treball, no han vist disminuir el seu atur. L’enorme expansió del turisme només ens està servint per guanyar població, no per viure millor.

A la vegada, aquest fenomen està motivat pels baixos salaris que paga el sector serveis en general i el turisme en particular. Els baixos salaris, alhora, tenen una conseqüència perversa, i és que fan que el personal no generi prou impostos per compensar el seu consum de serveis públics: al llarg de la seva vida, un mileurista paga en impostos menys de la meitat de la despesa que ocasiona en termes d’ensenyament, sanitat i ajut a la dependència públics.

En definitiva, a més dels llocs de treball, la demanda i els impostos que genera una activitat turística, ens interessa també saber la nacionalitat dels seus empleats (en la mesura que ens preocupa l’atur) i la seva remuneració (en la mesura que ens preocupa la salut de l’estat del benestar).

Així doncs, la qüestió de si els hotels de 4 i de 5 estrelles són beneficiosos no depèn de quant gasten els turistes que s’hi hostatgen, sinó de com són remunerades les persones que els atenen dins i fora de l’hotel.

En principi, sembla que almenys el personal de l’hotel està més qualificat i més ben pagat que el personal d’altres alternatives, però és sabut que, per exemple, el servei de neteja d’habitacions és subcontractat a personal que amb prou feines cobra el salari mínim.

En conclusió, en absència d’un salari mínim digne d’aquest nom, hem de posar sota sospita els beneficis que proporciona l’expansió del turisme —fins i tot el dels hotels de 4 i 5 estrelles.

Bel feia referència a un estudi que mesurava l’impacte d’una determinada modalitat turística a Anglaterra. Si els autors haguessin fet l’esforç de tenir en compte els costos associats al turisme no haurien arribat a resultats tan favorables, però serien millors que els equivalents referits a la mateixa activitat turística a Catalunya. La raó és que la dimensió del salari mínim al Regne Unit fa impossible crear-hi llocs de treball que representin una càrrega per a la comunitat.

Tendim a pensar en el Regne Unit com un país liberal, i ho és, i tendim a pensar que els països liberals no tenen salari mínim, la qual cosa és un error. El salari mínim al Regne Unit és un 82% (!) superior al nostre en termes absoluts i un 60% (!) superior en termes de poder de compra. No sols això, sinó que el govern (conservador!) de David Cameron acaba d’anunciar que l’augmentarà un 38,5% (!) en quatre anys.

Aquest augment està associat als seus plans de retallar l’estat del benestar. Podem estar d’acord o no amb la seva política, però no podem dubtar que està dissenyada per evitar una perversió de què nosaltres estem sent víctimes.

Riure, malgrat tot