Barcelonins morint d'èxit

Quin impacte econòmic està comportant l’èxit de Barcelona per als seus habitants?

L’expressió 'morir d’èxit' és força ambigua. Per exemple, es diu d’empreses que no poden servir les comandes al ritme a què arriben o amb la qualitat que li era característica; tanmateix, és difícil que el compte de resultats es deteriori per aquests motius: qui pateix l’èxit són els seus clients, no els seus propietaris.

Pel que fa als indrets turístics la cosa està més clara. Les autoritats tailandeses han hagut de tancar indefinidament la badia Maya, a l’illa de Ko Phi Phi Leh, degut als danys causats pels milions de turistes que han visitat l’escenari on Leonardo DiCaprio va protagonitzar la pel·lícula 'La platja'. De la mateixa manera, molts lamentem la despersonalització de tants indrets de Barcelona que han esdevingut part d’un parc temàtic.

Tanmateix, aquests sentiments no deixen de ser subjectius. La meva intenció és centrar-me en l’impacte econòmic –mesurable en euros– que l’èxit de Barcelona està comportant per als seus habitants.

Perquè és indubtable que la promoció de Barcelona ha estat un èxit i que la ciutat té ara una enorme reputació com a destinació turística i com a seu de 'start-ups'. En conseqüència, la ciutat bull de turistes i d’iniciatives empresarials vinculades a la digitalització i a les ciències de la vida. En principi, tant els primers com les segones aporten activitat econòmica i, per tant, riquesa. En conseqüència, els barcelonins –o almenys alguns d’ells– haurien de ser més pròspers que els habitants d’altres ciutats que no han tingut la fortuna o l’habilitat de promocionar-les amb el mateix èxit. Això és així?

La riquesa no ha fet augmentar la renda mitjana dels barcelonins, però sí el patrimoni dels propietaris immobiliaris

Lamentablement, les dades ens diuen que no, que l’èxit no s’està traduint en una major prosperitat, almenys per a la majoria. Considerem, per exemple, el cas de Saragossa, una ciutat que no està experimentant cap allau turística ni cap ebullició tecnològica, i que és la capital d’una economia –l’aragonesa– que tampoc no és extraordinàriament dinàmica.

Les últimes dades (2016) sobre renda familiar per barris ens diuen que les de la ciutat de Barcelona oscil·len entre els 21.000 euros/any (la Trinitat Nova) i els 81.370 (les Tres Torres), mentre que les de Saragossa ho fan entre els 23.300 i els 48.860. Aparentment, doncs, els barris pobres de Barcelona ho són uns mica més que els de Saragossa i els rics ho són molt més. De mitjana, els barcelonins serien un 16% més rics que els saragossans.

Aquesta mena de dades són les que es publiquen habitualment, i les que justifiquen, per exemple, que es digui que és lògic que els catalans aportin més a les arques estatals. Tanmateix, aquestes dades ignoren les diferències en el cost de la vida, que és més alt per als barcelonins que per als saragossans.

Dissortadament (però no casualment) l’Institut Nacional d’Estadística no publica les diferències en el cost de la vida entre els territoris espanyols, encara que sí que publica com hi evoluciona mes a mes (!). Disposem d’una estimació que va fer el departament d’Economia referida a l’any 2012 segons la qual el cost de la vida era un 13% més alt a Catalunya que a l'Aragó, i l’INE ens diu que entre el 2012 i el 2016 ha pujat un 3% més de pressa a Catalunya. D’acord amb tot plegat, el 2016 el cost de la vida seria un 16% més alt a Catalunya que a l'Aragó. Suposant que aquesta mateixa proporció regís la relació entre Barcelona i Saragossa (i hem de pensar que, si hi ha diferències, deu ser perquè és major), la conclusió seria que, de mitjana, el barceloní i el saragossà mitjà tindrien la mateixa capacitat de compra.

És una conclusió poc afalagadora per a una ciutat que gaudeix d’un merescut prestigi com a ciutat dinàmica i global, perquè el que ens diu és que aquest dinamisme i aquesta globalitat no han beneficiat –econòmicament– el seu habitant mitjà. Barcelona és pròspera, sens dubte, però no més que Saragossa.

Si la riquesa generada pel turisme i pel dinamisme econòmic no ha fet augmentar la renda dels barcelonins, on ha anat a parar? Als preus dels immobles, que, des de principis d'aquest segle, han pujat un 200%, mentre que a Saragossa només ho han fet un 22% (de mitjana, el m2 va a 3.383 euros a Barcelona i a 1.291 euros a Saragossa).

La riquesa no ha fet augmentar la renda mitjana dels barcelonins, però sí el patrimoni dels propietaris immobiliaris. En la mesura que aquesta propietat està desigualment distribuïda, el dinamisme de Barcelona afavoreix els uns i perjudica els altres, la qual cosa ajudaria a explicar per què la diferència de renda entre els barris més rics i els més pobres és el doble de gran a Barcelona (3,8) que a Saragossa (2).

Barcelona és una màquina econòmica formidable, sens dubte, però el principal repte dels seus gestors ha de ser –avui– fer que el seu dinamisme no perjudiqui molts dels seus habitants.