Defensar la democràcia, tots, cada dia

Si no ignorem uns fets que no teníem dret a conèixer, facilitem la implantació d’una tirania basada en l’accés il·legítim a informació privada

De petit sentia fascinació per una escena freqüent a les pel·lícules (americanes) de judicis. Un advocat arrenca una resposta transcendent a un testimoni. Com impulsat per una molla, l’advocat contrari exclama “Protesto, senyoria!” i n’explica el motiu: normalment, que la pregunta està fora de l’àmbit del que es jutja o que el testimoni no està qualificat per proporcionar aquella resposta. Després d’una pausa dramàtica, el jutge declara una cosa així com “S’accepta la protesta, la pregunta i la resposta seran esborrades de la transcripció del judici i el jurat no les tindrà en compte a l’hora d’emetre el seu veredicte”. Jo em preguntava pel sentit d’aquesta última instrucció: com podien aquelles persones no tenir en compte una informació que era rellevant per formar-se una opinió sobre la culpabilitat o la innocència de l’acusat?

Després he comprès la necessitat d’aquella exigència. En una democràcia no es tracta només de determinar qui és i qui no és culpable. Importa molt la manera de fer-ho. Si acceptem, en nom de l’eficàcia, que el poder actuï sense gaires límits, acabarem sent, indefectiblement, víctimes de la tirania. Per això era important que aquells anònims ciutadans que participaven en el judici en qualitat de jurats (i que, per tant, tenien poder) actuessin com si ignoressin el que havien sentit. Perquè no tenien dret a haver-ho sentit.

Aquestes reflexions m’han retornat arran de la divulgació de la gravació d’una conversa telefònica en què un polític feia manifestacions despectives envers les dones. Aquesta divulgació ha donat lloc a un debat i està sent objecte de judici per part d’una comissió del seu partit.

Al meu entendre, en aquest afer cal distingir tres esferes perfectament separades l’una de l’altra.

Dins la primera esfera hi ha l’autor dels comentaris. Ell sol ha de valorar fins a quin punt el que va dir reflecteix la seva manera de pensar i d’actuar. Si considera que aquests comentaris són més que una broma de mal gust, crec que faria bé de reconsiderar la seva carrera professional.

Si acceptem, en nom de l’eficàcia, que el poder actuï sense gaires límits, acabarem essent víctimes de la tirania

Dins la segona esfera hi ha els qui han participat en la difusió de la gravació. Es tracta de delinqüents, perquè les comunicacions són inviolables sense manament judicial i, quan hi és, els funcionaris que hi participen estan obligats a mantenir-ne el secret. Els poders públics han de perseguir aquests delinqüents, i els ciutadans hem d’exigir que ho facin amb diligència.

Queda la tercera esfera, la més interessant, perquè és on s’ha suscitat el debat. Dins d’aquesta esfera hi ha la resta de la societat, tots i cada un dels ciutadans que hem tingut coneixement de la gravació i que ens plantegem com reaccionar-hi. Alguns han condemnat el polític (per la gravetat de les manifestacions), d’altres l’han absolt (en nom de la llibertat d’expressió) i d’altres l’han excusat (adduint que el mal és general). En definitiva, les veus que he sentit han jutjat els fets amb duresa o amb benevolència, però els han jutjat. Ara bé, crec que la nostra actitud només pot ser una: no jutjar-los.

Intentaré explicar-me. Jo no tinc dret a denigrar públicament les dones. Segons com ho fes, m’ho prohibiria una llei o m’ho prohibiria l’opinió pública, però ho tinc prohibit. La meva llibertat d’expressió està restringida per protegir uns tercers per a qui les meves manifestacions resultarien ofensives.

Ara bé, per analitzar el cas que ens ocupa crec que ens hem de fer dues preguntes. La primera és si jo tinc dret a escriure en un paper frases denigratòries contra les dones i tancar-lo dins d’un sobre. ¿Hi tinc o no hi tinc dret? La resposta només pot ser que sí que hi tinc dret, perquè no hi ha ningú a qui protegir. Ara bé, suposem que algú em pren el sobre contra la meva voluntat i en divulga el contingut. ¿La societat té dret a jutjar-me per aquest contingut? Si responem que sí a aquesta segona pregunta estem acceptant que, en realitat, jo no tenia dret a escriure aquelles frases. Per tant, la resposta només pot ser una: no, la societat no té dret a jutjar-me.

Dic la societat, és a dir, tothom. També els periodistes, els tuitaires i els membres de la comissió del partit que està jutjant el nostre polític. Tots, com els membres del jurat de la pel·lícula, estem obligats a ignorar una informació que no teníem dret a conèixer. Perquè si fem el contrari estem afavorint la implantació d’una tirania basada en l’accés il·legítim a informació privada.

Ara que ha quedat clar que els alts tribunals espanyols no són fidels guardians de la democràcia, em sembla crucial que tots i cada un de nosaltres tinguem clar que ens pertoca a nosaltres defensar-la, i que és imprescindible no desaprofitar cap oportunitat de fer-ho.