19/01/2018

Una difícil promesa

3 min

EconomistaEl sistema de pensions espanyol promet que si en el moment de jubilar-se una persona ha estat cobrant durant els últims 25 anys un sou de 20.000 euros a l’any, cobrarà fins que es mori una pensió de 20.000 euros a l’any. Com que l’esperança de vida a l’edat de jubilació és d’uns 20 anys (fins als 84 per als homes i 88 per a les dones), aquest serà el nombre d’anys en què, de mitjana, aquesta persona cobrarà aquella quantitat. Es tracta d’un boníssim negoci per al jubilat, perquè no hi ha cap fons privat que pugui garantir res semblant.

Un sistema de pensions públic pot fer front a la promesa si l’economia creix a un ritme superior al 2% en termes reals (és a dir, descomptant les pujades de preus), perquè en aquest cas les cotitzacions dels joves estan creixent tan ràpidament que donen per fer front a les pensions dels grans. Fins ara, i per raons demogràfiques, Espanya ha estat creixent per sobre d’aquest ritme. En part perquè creixia el nombre d’habitants, en part perquè cada cop una proporció més gran d’ells estava en edat de treballar i en part perquè una proporció més gran de dones s’incorporava al mercat de treball. Però això s’ha acabat: les perspectives són que la població deixi de créixer i que cada cop una proporció menor estigui en edat de treballar. En definitiva, quan es miren els números fredament, es conclou que el sistema no podrà pagar els 20.000 euros, sinó, si tot va bé, 13.000. Però no és el mateix una pensió de 1.330 euros al mes que una de 887.

En aquest context, Pedro Sánchez ha proclamat, en una reunió del seu partit, que el sistema de pensions se’n va en orris i que, per posar-hi remei, proposa recaptar uns 1.000 milions d’euros a l’any amb un impost sobre la banca. La polseguera aixecada ha estimulat la ministra de Treball, Fátima Baños, a llançar una proposta, en una entrevista televisiva, en relació al càlcul de la pensió. La idea seria que el jubilat pogués triar que, en comptes de tenir-se en compte els últims 25 anys de cotitzacions, es tinguessin en compte tots els anys cotitzats. L’endemà la peculiar Celia Villalobos va considerar pertinent, en el curs d’una altra entrevista televisiva, ficar-hi cullerada proposant als joves que estalviessin “un parell d’euros cada mes” per tal de complementar la pensió pública. Tenint en compte que existeix, al Congrés de Diputats, un marc per debatre sobre el sistema de pensions (denominat popularment Pacte de Toledo i presidit per la mateixa Villalobos), es tracta de tres propostes fetes fora de lloc. Pitjor judici mereix el seu contingut.

Pel que fa a la diputada popular, el jove que seguís el seu consell es trobaria, en el moment de jubilar-se, amb la quantitat de 960 euros si hagués posat els dos euros en un calaix i com a molt 1.200 euros si una entitat financera els hagués invertit en un bon producte. Amb aquesta quantitat podria complementar la pensió amb uns 5,5 euros cada mes. Hi ha polítics que sembla que han nascut per desacreditar la seva professió.

Pel que fa a la ministra, la proposta faria que el sistema fos més just, perquè l’actual, per exemple, perjudica aquelles persones que cap al final de la seva vida laboral perden la feina. Com que es tracta d’una proposta que beneficia algunes persones sense perjudicar a ningú, molts s’han apressat a aplaudir-la, però el problema és que no sols no afronta el problema de la sostenibilitat del sistema sinó que, inevitablement, l’empitjora.

Pel que fa al líder socialista, els 1.000 milions donarien per augmentar la pensió del nostre jubilat en 8 euros al mes. D’altra banda, i malgrat el que va dir, l’impost que proposa l’acabarien pagant els clients de la banca (i per què ells i no algú altre?) en forma de productes més cars.

El problema no té fàcil solució. Si el lector prova de documentar-se, es trobarà que la majoria dels economistes ortodoxos defensen la substitució del sistema actual per un de basat en “comptes nocionals”, presentat com la solució definitiva al problema. En síntesi, es tracta de prendre el comandament als polítics per tal d’establir un mecanisme que ajusti les pensions a les cotitzacions automàticament... de manera que la pensió del nostre jubilat passi dels 1.330 als 887 euros al mes. És una solució, sens dubte, però no necessàriament la millor.

El problema és colossal i no té fàcil solució. Però la té, perquè no es tracta d’un problema d’empobriment col·lectiu sinó de repartiment. No es tracta que en el futur tindrem menys a repartir sinó que el mecanisme actual està deixant de funcionar bé. Que els jubilats mantinguin un nivell de vida digne exigirà mesures que posaran a prova la solidesa de les institucions polítiques: endarrerir encara més l’edat de jubilació i que algú pagui més. De moment, els seus representants no estan demostrant estar a l’altura del repte.

stats