Érem populars, són populistes

Els partits socialdemòcrates senzillament no tenen discurs sobre la immigració

Les últimes eleccions a Alemanya han confirmat el creixent abandonament dels partits socialdemòcrates per part de l’electorat europeu: en un estat d’esquerres com Hesse, l'SPD ha passat del 31% dels vots al 20%, i en un de dretes com Baviera ha passat del 21% a menys del 10%. En les últimes eleccions a França, a Grècia i a Holanda els partits socialdemòcrates ja estan per sota del 10%.

Aquesta crisi és conseqüència de múltiples factors, però no tinc cap dubte que el més important és la globalització, i molt en particular la immigració.

Sobre aquesta qüestió, a les nostres societats se sostenen dues posicions extremes. Per als uns, la immigració redueix els salaris dels llocs de treball menys qualificats, satura els serveis socials i amenaça la identitat de les societats europees. En els medis obrers, aquesta opinió es veu reforçada pel sentiment que les importacions de països emergents destrueixen llocs de treball industrials. Aquesta posició és la que explica l’èxit de partits xenòfobs (AfD, Front National, PVV o la Lliga Nord) entre l’electorat tradicionalment d’esquerres i el triomf d’un candidat tan improbable com Donald Trump en estats industrials (els del 'rust belt') que tradicionalment havien votat pel candidat del Partit Demòcrata.

La socialdemocràcia ha d’elaborar un discurs sobre la immigració que se situï en un punt mitjà entre la xenofòbia i la fantasia

A l’extrem oposat, les organitzacions empresarials i els seus ideòlegs –els economistes liberals– han dedicat un esforç enorme a convèncer-nos que l’obertura dels mercats i la immigració no redueixen els salaris i augmenten el PIB, raons per les quals són positives per al finançament de l’estat del benestar. Amb la boca petita, de vegades accepten que poden perjudicar alguns i que, per tant, caldria instrumentar mesures compensatòries que mai no acaben de concretar-se i que, per descomptat, no creuen que s’hagin de finançar a base de més impostos.

Els partits socialdemòcrates, que s’havien apuntat entusiàsticament a la globalització en la faceta de l’obertura dels mercats (la Unió Europea i les liberalitzacions del comerç internacional són en bona part obra seva, de la mateixa manera que el NAFTA és obra de Clinton), senzillament no tenen discurs sobre la immigració. Tenallats pel pànic a ser titllats de xenòfobs, es resisteixen a qüestionar-la; pressionats per les seves bases electorals, no poden mostrar-s’hi favorables.
Cap partit no pot tenir discurs sobre tots els temes, i hi ha partits que es limiten a tenir-ne sobre un únic tema (el PACMA, per exemple), però un partit no pot aspirar a l’hegemonia sense tenir discurs sobre tots els temes importants.

En comptes de construir un discurs, la socialdemocràcia tendeix a proclamar que el problema no és la immigració sinó la desigualtat, tancant els ulls al fet que aquesta és conseqüència, fonamentalment, d’aquella.

El dilema no és fàcil, i res no ho posa més de manifest que els dubtes dels partits que han nascut a l’esquerra de la socialdemocràcia tradicional i amb l’objectiu de renovar-la, com Die Linke a Alemanya o La France Insoumise a França.

Inicialment, tant la posició de l’un com la de l’altre era, en nom de la solidaritat universal, favorable a les fronteres obertes, però aquesta posició, que era fàcil de mantenir mentre les aspiracions electorals eren modestes, ha entrat en contradicció amb la voluntat d’esdevenir partits de govern.
Així, el mes juny passat, la fins aleshores portaveu de Die Linke, Sara Wagenknecht, va defensar que el principi de fronteres obertes per a tothom i accés il·limitat al mercat laboral alemany frenava la capacitat de creixement del partit. Aquesta posició va ser derrotada per la majoria dels delegats, però no per això Wagenknecht ni el fundador del partit, Oskar Lafontaine, han deixat de denunciar insistentment la política de fronteres obertes.

Pel que fa a La France Insoumise, Djordje Kuzmanovic, molt proper al líder Jean-Luc Mélenchon i candidat potencial a les europees, considera que l’objectiu ha de ser “frenar, o fins i tot eixugar els fluxos migratoris" recorrent al “proteccionisme solidari", i sentencia que “quan estem a l’esquerra però tenim el mateix discurs sobre els immigrants que els empresaris, tenim un problema”. Per la seva banda, Charlotte Girard, també candidata a les europees, és encara més explícita: "Sostenir que [la immigració] pot pressionar els salaris i beneficiar els empresaris no és un raonament completament absurd; no és cap al·lucinació”.

En la meva opinió, la socialdemocràcia ha d’elaborar un discurs sobre la immigració que se situï en un punt mitjà entre la xenofòbia i la fantasia: ni fronteres obertes ni fronters tancades, sinó un flux ordenat que garanteixi que els salaris no siguin perjudicats i que els serveis socials no estiguin sotmesos a tensions excessives.