Esquerra? Dreta? Globalització!

El Brexit continua tenint un suport molt sòlid entre els perdedors de la globalització

L’actitud envers la globalització va determinar el sistema de partits britànic del XIX. Els perjudicats per les importacions de cereals –el camp– van aconseguir imposar uns forts aranzels que protegissin els seus preus; el seu campió era el Partit Conservador. Els industrials tenien molt a guanyar amb la reducció del preu del pa, perquè determinava el salari que havien de pagar, i van acabar formant un partit, el Liberal, a l’entorn d’un únic punt: l’abolició dels aranzels. El que estava en qüestió no eren només interessos econòmics: per als conservadors, es tractava de preservar la societat tradicional; per als liberals, es tractava que els treballadors assolissin un nivell de vida digne i que la Gran Bretanya consolidés la seva hegemonia política.

L’èxit del Brexit i les dificultats per implementar-lo posen de manifest que la globalització és la qüestió al voltant de la qual s’articularà el sistema de partits del segle XXI.

Des d’aquí no ens cansem de desqualificar el Brexit com el resultat d’una campanya de mentides i d’apel·lacions a una ridícula nostàlgia imperial: els líders de la campanya serien uns pocavergonyes i els votants uns imbècils. Aquesta apreciació és poc solvent. El Brexit continua tenint un suport molt sòlid entre els perdedors de la globalització: les zones que han estat desindustrialitzades en benefici de les importacions i que la nova indústria –concentrada a les grans ciutats– està marginant.

Les dificultats d’implementació del Brexit posen de manifest que el sistema de partits britànic és anacrònic

D'altra banda, les dificultats d’implementació del Brexit posen de manifest que el sistema de partits britànic és anacrònic. Al Partit Conservador són majoria els euroescèptics, però una cosa és ser euroescèptic i una altra és representar els interessos dels 'brexiters'. Aquests voldrien tornar a un estat protector dels febles, però el que pretenen els conservadors que més estan batallant per un Brexit dur –els Rees-Mogg, els Boris Johnson...– és una globalització encara més enèrgica: convertir la Gran Bretanya en una mena de Singapur, oberta al món i sense les regulacions que imposa Brussel·les. Per al 'brexiter' mitjà això seria sortir del foc per caure a les brases.

Pel que fa al Partit Laborista, els euròfils hi són majoria, però per a molts –començant pel mateix Jeremy Corbyn– la solució preferida és una unió aranzelària amb la Unió Europea sense llibertat de moviment de treballadors, perquè consideren que la immigració perjudica els salaris.

En definitiva, segons com s’implementi, el Brexit pot esdevenir una benedicció per al votant 'brexiter' –si s’acaben imposant els 'brexiters' laboristes– o una maledicció –si s’imposen els 'brexiters' conservadors.

Tot fa pensar que a curt termini –i d’una manera o altra– Theresa May aconseguirà que el seu acord sigui aprovat pels Comuns. Ara bé, aquest acord no és cap solució: estableix que el Regne Unit deixarà de ser membre de la Unió Europea, però que durant un temps indefinit continuarà estant subjecte a la seva normativa. En definitiva, el BINO ('Brexit in name only') que tant temen els 'brexiters'. La cosa, doncs, no acabarà aquí.

Des de casa nostra no ens cansem de ridiculitzar l’embolic en què s’han ficat els britànics. En la meva opinió, al que assistim és a les primeres convulsions del part d’un nou sistema polític que acabarà dominat per un partit pro globalització i per un partit antiglobalització. La Unió Europea constituirà per a tots dos una opció indesitjable, però un mal menor si l’alternativa és el triomf del rival.

Preferim ignorar que si els partits antiglobalització tenen una base electoral creixent no és perquè la imbecil·litat vagi a l’alça, sinó perquè la globalització té perdedors

Al continent, mentrestant, es consoliden els partits antiglobalització, que aquí sí que s’identifiquen amb l’anti Unió Europea. Tampoc en aquest cas no ens cansem de desacreditar-los identificant-los amb la xenofòbia i el feixisme. També en aquest cas tendim a preferir ignorar que si tenen una base electoral creixent no és perquè la imbecil·litat vagi a l’alça, sinó perquè la globalització té perdedors, i aquests, a manca de millors alternatives, abracen qui els promet que tornaran a un estat nació que els protegirà.

I a casa nostra, entre tots hem aconseguit que Barcelona hagi esdevingut una “ciutat global”: una ciutat atractiva per als estrangers a l’hora d’estudiar, de viatjar, de treballar o d’iniciar una 'start-up'. Ara bé, una de les conseqüències d’aquest èxit és l’augment del preu dels habitatges, de manera que si fins fa poc els desnonaments afectaven gent a l’atur, ara comencen a afectar gent que té feina.

En aquestes circumstàncies, els partits poden triar entre fer política per a una part –pro turisme, antiturisme; pro immigració, antiimmigració–, o bé tractar de construir un nou contracte social que sacrifiqui alguna part de la globalització per protegir els que queden enrere. És molt important que entre tots prenguem la decisió correcta.