Evitar el caos
No crec que el Cercle d’Economia hagi publicat mai una nota d’“opinió d’actualitat” tan dramàtica com la de dimarts passat. El títol ja és prou explícit: Davant el 21-D. Evitar el caos, i fa referència sobretot a l’alarma creada entre l’empresariat pels fets esdevinguts durant i després de l’1-O; però no només, ja que el text acaba sentenciant: “És indispensable [...] que els partits vagin a les urnes amb propostes concretes i realistes, no només sobre el conflicte territorial, sinó, també, sobre totes aquelles qüestions que condicionen el present i el futur immediat dels ciutadans”.
El dramatisme està justificat perquè la prosperitat es basa en l’ordre i l’ordre en la legitimitat, i perquè la legitimitat de l’arquitectura institucional construïda durant la Transició presenta dues esquerdes profundes que amenacen la seva estabilitat.
El “conflicte territorial” n’és una. L’Estat ha aconseguit imposar un ordre transitori a Catalunya. Transitori perquè l’ordre democràtic no pot sustentar-se sobre la força i perquè molts juristes qüestionen la constitucionalitat de les mesures adoptades. Cal, doncs, donar una solució a aquest conflicte si es vol evitar que reaparegui amb més força en el futur i si es vol evitar que la deslegitimitat s’estengui a altres comunitats tradicionalment discriminades financerament: el País Valencià i les Balears.
La segona esquerda la constitueix un profund malestar social entre les víctimes d’un ordre injust. Avui aquest malestar se centra sobretot en els joves precaritzats i en els aturats de llarga durada, però, tal com van les coses, és de preveure que progressivament s’hi afegiran representants d’un col·lectiu fins ara relativament protegit: els jubilats (les previsions són que d’aquí vint anys aquest col·lectiu haurà perdut una tercera part del seu poder adquisitiu). D’altra banda, l’elevat grau d’endeutament de l’economia espanyola farà que les inevitables pujades dels tipus d’interès restin capacitat a les administracions públiques per compensar aquests col·lectius.
Li correspon a l’Estat i només a ell posar solució a aquests dos problemes, i poc s’hi pot fer des de Catalunya, entre altres coses perquè l’organització de l’estat espanyol sempre ha estat cosa feta sense ella (per molt que als acords formals s’hi hagi pogut convidar algun pròcer català).
Recentment, deu prestigiosos juristes han presentat un interessantíssim document en què plantegen la necessitat de reformar la Constitució per adaptar-la a les exigències de l’Espanya contemporània. Recorden la “maledicció” que suposa que totes les Constitucions espanyoles hagin acabat malament -amb un cop d’estat o amb una crisi política revolucionària- perquè cap no havia estat reformada a temps.
Atesa la magnitud de la tasca, recomanen obrir un “temps de reformes”: començar abordant la crisi territorial i, explícitament, buscant una solució a la desafecció de tants catalans. El que proposen consisteix en la transformació de l’Espanya de les autonomies en una Espanya federal on les autonomies gaudeixin d’un espai competencial i financer autènticament autònom que inevitablement donarà lloc a una solució asimètrica.
Pel que fa a la segona esquerda, exigeix, sobretot, reformar el mercat laboral per esmenar les seves disfuncions, que es tradueixen en alts índexs d’atur i baixes remuneracions.
Aquestes reformes exigeixen sacrificis materials i simbòlics dels qui controlen l’Estat, i, tal com van les coses, la probabilitat que les forces polítiques que dominen el mapa polític espanyol siguin capaces de generar un consens similar al del 78 em sembla remota. En conseqüència, crec que Catalunya ha de preparar-se per a la greu crisi política que suposaria el seu col·lapse. Una preparació que hauria de referir-se a dues esferes: els partits i la societat.
És imprescindible que Catalunya disposi com a mínim d’un partit compromès exclusivament amb el país (i, per tant, d’obediència catalana) capaç d’hegemonitzar l’espai polític. El 21-D aquest espai se’l disputaran ERC, el PDECat i el PSC. Pel que fa als dos primers, no podran assolir l’èxit sense recuperar la condició de partit d’ordre que CiU havia tingut i que ERC estava assolint sota la direcció de Junqueras. Tots dos necessiten reconciliar-se amb l’empresariat espantat pels fets d’octubre, i com més aviat s’hi posin, millor.
Pel que fa a la societat catalana, i com molt bé recorda Junqueras des de la presó, és imprescindible que les ferides que han dividit la societat catalana cicatritzin, i això passa també perquè els partits explícitament independentistes -sense deixar de ser-ho- es guanyin la confiança de molts barris populars avui plens de banderes espanyoles. La senyera hi pot ajudar perquè encara és la bandera de consens.
