Fons europeus: sense excuses

Els fons europeus tenen un volum tan gran que poden transformar definitivament l'economia espanyola

MILOS BIKANSKI / GETTY

1. Sortirem empobrits i endeutats d’aquesta crisi, però els fons europeus Next Generation EU constitueixen una oportunitat única per esdevenir una societat més pròspera. És possible que no veiem mai més una crisi com aquesta; és gairebé segur que no tindrem mai més una oportunitat com aquesta.

Espanya ha viscut vint anys daurats entre 1986 i 2007. Una època en què s’ha construït una sanitat pública i unes infraestructures de primera; en què Barcelona ha passat de ser un Titanic que s'enfonsava a ser una ciutat de moda; en què Espanya ha deixat de ser un país que exportava emigrants a ser “el país d’Europa, i potser del món, on es poden guanyar més diners a curt termini”. Aquella eufòria se sustentava sobre una transferència enorme de recursos des dels països del nord d’Europa. L’any 2008, coincidint amb l’inici de la gran recessió financera, Espanya va deixar de rebre transferències comunitàries en una quantitat significativa perquè s’havia convertit en un país ric i perquè a la Unió Europea s'hi havien adherit altres països que eren més pobres. En definitiva, Espanya només ha anat bé mentre ha rebut ajuts comunitaris.

Els fons europeus tenen un volum tan gran –140.000 milions d’euros assignats a Espanya– que no són només capaços de posar en marxa l’economia espanyola ràpidament, sinó també de transformar-la definitivament.

2. Una de les temptacions que haurem de vèncer és invertir massa diners en projectes públics. 

És evident que encara hi ha carreteres per eixamplar i connexions ferroviàries per construir (el Corredor Mediterrani!), i és evident també que l’administració pública s’ha de digitalitzar (els jutjats!), però només construirem una economia capaç de suportar l’estat del benestar (la sanitat, les pensions...) si canviem la nostra economia per una de més productiva, més resilient i més sostenible, i això només es pot fer a base d’inversions privades.

3. El primer repte que plantegen els fons europeus és si serem capaços d’invertir-los. Espanya té una llarga tradició d’incapacitat d’aplicar els fons comunitaris, i en aquest moment la principal preocupació al govern espanyol és aquesta: arribar al 2026 i que dels 140.000 milions només se n'hagin pogut aplicar la meitat. Òbviament, constituiria una fracàs imperdonable, però es tracta d’un fracàs més que probable. En primer lloc perquè l’administració pública espanyola està delmada per la reducció d’efectius, i en segon lloc perquè la legislació –al caliu dels escàndols de corrupció– ha anat imposant controls que dificulten enormement la gestió dels diners.

Tant a Madrid com a Barcelona saben que cal canviar lleis, però està per veure si els Parlaments seran capaços d’aprovar normes flexibilitzadores en el clima de divisió i desconfiança que s’ha generat en els últims anys.

4. El cas és, doncs, que faltaran bons projectes. Què és un bon projecte? La Unió Europea persegueix dos objectius: la digitalització i la transició energètica. N'hem d’afegir un tercer: la reindustrialització, únic camí per ser més competitius. Dotar d’endolls els carrers de les nostres ciutats per facilitar la transició al vehicle elèctric és positiu, però el que seria transformador no és un projecte com aquest, sinó assegurar-nos que fabriquem vehicles elèctrics. Transformar no és comprar més ordinadors, sinò aconseguir que els xips europeus es dissenyin a Catalunya. Transformar no és digitalitzar el control dels abocaments de purins, sinó implantar una xarxa d’estacions que els eliminin. Transformar no és estalviar aigua, sinó aconseguir reutilitzar-la construint un cicle tancat a les àrees metropolitanes. 

5. Crear ocupació és positiu, però el que necessitem és crear llocs de treball qualificats i ben pagats, i això només es pot aconseguir amb una nova onada d’inversions en processos i productes basats en la ciència.

Podem ser optimistes perquè en els últims vint anys hem creat un dels ecosistemes de ciència, start-ups, inversors i emprenedors més actius d’Europa. És l’hora de consolidar-lo i d’explotar-lo.

6. El govern de la Generalitat s’ha esforçat per assegurar-se el control de la part proporcional dels recursos europeus. Se n’ha sortit a mitges. La Comissió transferirà tots els recursos a l’administració central, però aquesta signarà amb la Generalitat una sèrie de convenis perquè administri els recursos que corresponguin a les seves competències més clares (salut, habitatge, etc). En canvi, els recursos més específicament dedicats a la transformació del model productiu seran administrats pels ministeris.

No és una mala notícia. En un entorn competitiu, Catalunya pot i ha d’aconseguir més recursos dels que li correspondrien pel seu pes demogràfic o econòmic. 

En definitiva, no hi ha excusa per, una vegada més, reindustrialitzar-nos i sortir del forat de pessimisme en què estem instal·lats. Tot depèn de nosaltres.