El fracàs de Catalunya

Mentre sigui fàcil treballar només amb l’ESO, els resultats escolars seran deplorables

MIQUEL PUIG
MIQUEL PUIG

La setmana passada es va fer públic un estudi del Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona que denunciava les diferències en els resultats escolars a Catalunya en funció de la relació de l’alumne amb la immigració. En concret, l’estudi analitzava la proporció d’estudiants de quart d’ESO de centres públics que no aconsegueixen obtenir el títol i posava de manifest que entre els immigrants arribats a Catalunya després dels 7 anys la proporció arriba al 29,2% i que entre els nascuts a Espanya de dos pares immigrants la proporció és del 17,3%, unes proporcions que comparava amb la dels nascuts a Espanya de dos pares espanyols, que és del 10,3% (curiosament, la dels nascuts a Espanya d’un pare espanyol i d’un d’estranger és una mica inferior, 10,1%).

Comentant aquests resultats, i en un article amb el mateix títol que aquest, Ignasi Aragay deia: “Aquest KO en l’ascensor social, aquesta fractura interna entre els que se’n surten i els que no se’n surten, és el que pot portar el país a una autèntica divisió”. Per la seva banda, els autors de l’estudi en qüestió concloïen: “Cal una actuació especial i urgent sobre la matèria. La selecció negativa [...] apunta a una intolerable racialització del fracàs escolar, amb tot el que comporta de llosa tant sobre l’evolució de les trajectòries individuals dels que avui són adolescents com de fractura en la societat catalana”.

De passada, l’estudi també posava de manifest que la taxa de fracàs és, per a tots els col·lectius, molt superior entre ells que entre elles.

No és la meva intenció treure importància als resultats esmentats ni qüestionar la necessitat de prendre’s el tema seriosament, sinó posar en un cert context les dades de manera que l’acció a què puguin donar lloc sigui més fructífera.

Massa alumnes catalans de l’ESO no acaben els estudis o no segueixen estudiant després d’obtenir el títol

En aquest sentit, el primer que cal dir és que el fet que el fracàs escolar sigui més alt (o molt més alt) entre els immigrants que entre els autòctons és la norma a Europa, i el segon, que el fet que sigui més alt entre ells que entre elles és també el normal.

No disposo de les mateixes dades que fa servir l’estudi per a altres països europeus, però sí que en disposem sobre un concepte molt proper, que és l’abandonament escolar prematur, és a dir, la proporció de població d’entre 18 i 24 anys que té com a màxim l’ESO.

L’estudi de la UAB ens diu que entre els nascuts a l’estranger (generacions 1 i 1,75, en la seva terminologia) i els nascuts a Espanya (generacions 2, 2,5 i 3) la relació en el fracàs escolar és de 2 a 1 (20,5% i 10,6%). Les dades de l’Eurostat ens diuen que, pel que fa a l’abandonament escolar, la relació entre les taxes dels nascuts fora de l’eurozona i dins del país de referència és igual a dos a Espanya, França i Finlàndia i superior a dos a Bèlgica (2,5), Itàlia (2,5), Suècia (2,6), Alemanya (2,8), Àustria (3,9) i Suïssa (4,2). Entre els països amb una immigració significativa, només a Dinamarca, els Països Baixos i el Regne Unit les proporcions són similars entre els autòctons i els forans.

Pel que fa al sexe, en tots els països esmentats l’abandonament escolar és entre un 14% (Suècia) i un 100% (Països Baixos) més alt entre ells que entre elles. A Catalunya la relació és del 36% més elevada.

En definitiva, les estadístiques d’abandonament escolar prematur ens indiquen que les dades de l’estudi de la UAB sobre la “racialització” dels resultats escolars que s’observa a Catalunya serien normals en el context europeu (com ho són les que es refereixen al sexe).

El que és anormal a Catalunya (com a tota la conca mediterrània espanyola) és l’elevada proporció d’estudiants que no continuen els estudis, tant els autòctons com els immigrants. Així, i continuant amb dades d’abandonament escolar, si la proporció és del 17% a Catalunya, a Alemanya és del 10%, a França del 9%, a Finlàndia del 8%, als Països Baixos del 7% i a Suïssa del 4,5%.

Els fets que posa de manifest l’estudi de la UAB són alarmants i exigeixen una acció contundent, però no sobre el que és normal (que sempre és més difícil d’esmenar) sinó sobre el que és anormal, i el que és anormal és que massa alumnes catalans de l’ESO no acaben els estudis o no segueixen estudiant després d’obtenir el títol.

Ara bé, i com ja s’ha posat de manifest en diverses ocasions (jo mateix des d’aquestes pàgines), la solució a aquest problema no rau principalment a l’escola sinó al mercat de treball. Mentre sigui no només possible sinó fàcil treballar a Catalunya (legalment o il·legalment) només amb l’ESO o fins i tot sense, els resultats escolars seran deplorables. Si hi posem remei ajudarem a tothom, però proporcionalment més als immigrants que als autòctons (i més a ells que a elles).