La llibertat no és barata

En política, com al futbol, és millor tenir la pilota que no tenir-la 

Fa dues setmanes vaig posicionar-me a favor que el govern de la Generalitat obrís una negociació amb el de l’Estat per abordar el conflicte a què van fer referència en la seva declaració conjunta del dia 20 de desembre. A més, vaig concretar que aquesta negociació havia de partir de la renúncia (transitòria) a l’autodeterminació i de l’exclusió del tema dels presos. Avui hi haig de tornar arran de l’entrevista que RAC1 va fer dimecres a l’exconsellera Dolors Bassa, perquè tracta aquest mateix assumpte i perquè alguna de les coses que hi va dir m’han deixat preocupat.

Abans de referir-m’hi voldria deixar clar que moltes de les coses que Bassa diu em semblen d’una enorme sensatesa. Per començar, que cal negociar, i per acabar, que cal fer-ho amb flexibilitat, perquè “quan fas una negociació la fas des de dues postures diferents, entre el no hi ha res i el dret a l’autodeterminació hi ha moltes coses”.

També voldria deixar clar que respecto que la prioritat de Bassa sigui ara sortir de la presó, i que, per tant, consideri “fantàstica” la hipòtesi d’una llei d’amnistia i que anunciï que s’hi acolliria. No només ho respecto, sinó que no em costa gens imaginar que jo, en les seves circumstàncies, obraria de la mateixa manera.

Ara bé, jo no soc a la presó, i, per tant, no sols puc sinó que haig de mirar-me les coses d’una altra manera, i això em porta a les opinions que m’han deixat preocupat; dues com a independentista, la tercera com a demòcrata.

L’independentisme no farà res de positiu mentre visqui atrapat entre la indignació pels presos i el pànic a la dreta

Bassa diu que els independentistes han de negociar, i concretament que han de negociar l’aprovació dels pressupostos de l’Estat, però que per donar-los suport el govern de Pedro Sánchez ha de fer alguna cosa. Ho diu i hi insisteix (“que facin un gest”, “si volen aprovar-los, que facin un gest polític, el que sigui, però que el facin”, “a hores d’ara falta una proposta formal”, “ni tan sols han fet la proposta formal de reforma de l’Estatut”). Francament, em sembla un error deixar la iniciativa de la negociació a l’altra banda. Ja sé que s’ha de tenir valor per obrir-la, perquè saps que hi vas a cedir alguna cosa i que alguns dels teus t’ho retrauran, però en política, com al futbol, és millor tenir la pilota que no tenir-la.

La segona cosa que em sembla errònia és que manifesti públicament que “no podem deixar caure el govern de Pedro Sánchez [perquè] l’alternativa és molt pitjor, amb el PP, Ciutadans i l’extrema dreta”. Molts podem coincidir amb aquesta apreciació, però un polític que es disposa a obrir una negociació té l’obligació de mantenir la sang freda. Un cop has dit que no estàs disposat a jugar fort, quin incentiu té l’altra part per cedir?

Les dues reflexions anteriors les he fet com a ciutadà que prefereix que de la negociació en surti una millora significativa de l’autogovern. La tercera la faig com a demòcrata; és a dir, com a persona que aspira a viure en una democràcia de debò, i no només en aparença.

Montesquieu va sentenciar que “no hi ha tirania més cruel que la que s’exerceix a l’ombra de les lleis i sota l’aparença de la justícia”, i a tots els espanyols ens toca ara defensar la democràcia d’un acte de tirania que s’està exercint exactament com el descrivia Montesquieu. Faig abstracció del que diguin els acusats, les seves defenses i els seus simpatitzants i correligionaris; i em limito a constatar el que han manifestat col·lectivament més d’un centenar de professors de dret penal i processal, individualment alguns insignes juristes i membres jubilats de les més altes instàncies judicials i, finalment, els tribunals europeus als quals els ha tocat pronunciar-s’hi. Sentits tots ells, hi ha motiu per sospitar que ni els càrrecs ni la presó preventiva estan justificats, que en el processament s’han vulnerat drets fonamentals i que el tribunal no és imparcial. Si els acusats no són declarats innocents dels principals delictes de què se’ls acusa, és vital que el cas arribi al Tribunal Europeu de Drets Humans. És legítim que el condemnat sospiri per l’amnistia, però per als demòcrates, siguem o no independentistes, la perspectiva que les presses facin renunciar a la instància europea ens ha de semblar esgarrifosa, perquè les conseqüències per a la salut democràtica de l’Estat serien devastadores. Encara que els condemnats es puguin conformar amb el perdó, i encara que alguns espanyols de bona fe puguin preferir que la roba bruta no surti d’Espanya, és vital que es faci justícia. I molt em temo que caldrà buscar-la fora d’Espanya.

No, una llei d’amnistia no seria “fantàstica”, sinó una calamitat, i l’independentisme no farà res de positiu mentre visqui atrapat entre la indignació pels presos i el pànic a la dreta.