Publicitat
Publicitat

La mare de totes les eleccions

Als independentistes ara ens toca resistir i esperar. Tornarem a tenir la iniciativa quan els unitaristes, que ara la tenen, tornin a fracassar

La història de l’estat espanyol (que no la història d’Espanya) és la història del conflicte entre dos models oposats: el de la monarquia composta que van fundar els Reis Catòlics i el model centralitzador i assimilacionista que pretén construir una França al sud dels Pirineus.

El primer assalt seriós contra el model de “les Espanyes” (en terminologia de l’època) va ser el projecte d’Unió d’Armes de l’home fort de Felip IV, Olivares. L’objectiu, explicitat en el seu memorial de 1624, era “ reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo”. El projecte va provocar el contrari: l’aixecament de Catalunya i de Portugal i la pèrdua d’aquest segon territori i del Rosselló.

El segon assalt, aquest sí, exitós, va ser la Guerra de Successió, que, via els Decrets de Nova Planta, donaria lloc a la creació d’una Espanya i la derrota dels que volien la persistència de “les Espanyes” (el 1714 els barcelonins lluitaven per “la llibertat de tot Espanya”).

A partir d’aquí, les Espanyes ressorgiran cada cop que l’estat unitari faci aigües, la qual cosa ha passat un nombre sorprenentment elevat de vegades. Aquest ressorgiment posa de manifest la debilitat del liberalisme espanyol i la persistència d’un indestructible substrat federalista que hi pacta amb la condició que el nou estat adopti el model compost. Al seu torn, les Espanyes resurrectes acabaran malament, sufocades per un centralisme que domina les estructures de l’Estat i que és molt popular. Així, i d’una manera succinta, podem comptar les següents iteracions.

La majoria dels independentistes hem arribat a la conclusió que les Espanyes són un miratge, i que l’únic estat compost viable són les Europes

La monarquia unitària borbònica va morir quan el rei Carles IV i el seu fill, enfrontats entre si, van renunciar als seus drets en favor de Napoleó, que va envair la Península. La resistència popular va donar lloc a juntes que no qüestionaven la legitimitat dels Borbons però que funcionaven autònomament. L’experiència va acabar amb el retorn de Ferran VII i la reinstauració de la monarquia unitària.

Isabel II, filla de Ferran VII i enormement impopular, s’exiliaria després de la revolta de 1868. La crisi va donar lloc a la Primera República, que havia de ser federal, tot i que el projecte de Constitució de 1873 no va arribar a aprovar-se. Després de dos cops militars la cosa va acabar amb la reinstauració dels Borbons i del centralisme amb la Constitució de 1876.

A còpia d’una tenacitat increïble, els catalanistes van aconseguir obrir-hi una esquerda amb la constitució de la Mancomunitat (1914). L’experiència acabaria malament, deu anys després, dissolta pel directori militar de Primo de Rivera.

El net d’Isabel, Alfons XIII, plegaria després que les eleccions municipals de 1931 posessin en evidència el descrèdit del règim. La crisi donaria lloc a la Constitució de la Segona República, que permetria l’autonomia de Catalunya i del País Basc. L’experiència va acabar amb un bany de sang, víctima d’un altre cop militar que proclamava que un dels seus objectius fonamentals era justament l’anihilació de les autonomies.

Franco va morir al llit enmig del descrèdit intern i extern d’un règim que era una anomalia a Europa. Un cop més, i per afermar el nou règim, la Constitució de 1978 tornaria al model compost en forma d’estat de les autonomies.

Aparentment, el 21-D s’enfronten a Catalunya el bloc independentista i el bloc constitucionalista amb un únic partit entremig que no vol ni la independència ni la Constitució. La bretxa més profunda, però, és la que separa els partidaris de l’Espanya unitària i uniforme (PP i Cs) i els partidaris de l’Estat compost (tots els altres, encara que el PSC depèn d’un partit que no sap el que vol).

Sé que és una manera estranya de mirar la contesa, però cal remarcar dues coses. La primera, que el PP, la FAES, Cs i bona part de l’aparell de l’Estat tenen com a prioritat absoluta la desvirtuació de l’estat de les autonomies perquè coincideixen amb l’anàlisi d’Olivares. La segona, que la major part dels independentistes no som, en realitat, independentistes. Pretenem que Catalunya sigui “un nou estat d’Europa”; és a dir, hem arribat a la conclusió que les Espanyes són un miratge, i que l’únic estat compost viable són les Europes.

En definitiva, el 21-D s’enfronten dues concepcions de l’Estat que fa molt de temps que malden per imposar-s’hi. No serà la definitiva. Pel que fa als independentistes, ara ens toca resistir i esperar. Hem tingut la pilota una llarga temporada i hem acabat tirant al pal. Tornarem a tenir la iniciativa si fem bondat i quan els unitaristes, que ara la tenen, tornin a fracassar. Aquesta segona condició és gairebé segura, perquè l’anàlisi d’Olivares constitueix, ara més que mai, un error fatal.

Riure, malgrat tot

Etiquetes