Ni un turista més a Barcelona
EconomistaÉs indubtable que el turisme va ser una benedicció per a molts territoris costaners que havien estat tradicionalment molt pobres, com per exemple la Costa Brava o Eivissa, que van passar d’expulsar població a atreure’n. El turisme activa l’economia i la diversifica, i fins i tot ajuda a finançar activitats culturals (museus, concerts...) que altrament serien inviables. Per això, encara avui en moltes poblacions de la Catalunya interior més turisme és sinònim de més prosperitat.
Ara bé, el que és cert per a la Catalunya interior no ho és per a tot arreu. El turisme és com l’oxigen: si el seu contingut a l’atmosfera s’allunya de l’òptim –sigui perquè n’hi ha massa poc, sigui perquè n’hi ha massa–, la vida es fa més i més pobra fins a extingir-se.
Fa poc, el representant d’un lobi turístic justificava la necessitat de més i més turistes a Barcelona amb la reflexió que “només hi ha una cosa pitjor que tenir massa turisme, que és no tenir-ne”. Podem estar d’acord amb aquesta sentència, però no amb la seva conclusió: que mai no hi ha massa turisme. De fet, la frase suggereix encertadament una veritat com un temple: que en massa llocs de Catalunya hi ha massa turistes, la qual cosa es manifesta en la degradació del medi, en la degradació cultural (perquè el turisme homogeneïtza i banalitza), en la degradació de la qualitat de vida (perquè els espais públics se saturen), en la degradació educativa (perquè els índexs d’escolarització baixen sistemàticament amb la intensitat turística) i, finalment, en la degradació econòmica (perquè la renda per càpita de les zones intensament turístiques es ressaga respecte de les que no ho són).
En el cas de la ciutat de Barcelona, a aquestes observacions generals cal afegir-n'hi dues d’específiques.
La primera, que la superfície urbanitzable de Barcelona conforma la ciutat més densa d’Europa, la qual cosa significa que com més turisme menys d’alguna altra cosa. Ho exigeix la física. Cada nou apartament turístic és un habitatge menys i, per tant, una família menys. El mecanisme d’expulsió espontani és l’encariment de l’habitatge, però les polítiques que pretenen controlar-ne el preu (el control dels lloguers o la construcció d’habitatge públic) estan condemnades al fracàs, perquè confonen el símptoma (l’encariment de l’habitatge) amb la malaltia (que si un espai està saturat, per posar-hi un objecte cal abans treure’n un altre). Fins ara, la promoció del turisme a la ciutat ha actuat com si la densitat de Barcelona –insisteixo, la més alta d’Europa– pogués augmentar indefinidament. Com que ja és impossible ignorar la gentrificació del centre, el que es predica és diversificar geogràficament el turisme, és a dir, augmentar la densitat a tota la ciutat. Ara bé, la densitat deteriora el benestar dels ciutadans.
La segona, que la qualitat de l’activitat econòmica al centre de Barcelona és clau per a la prosperitat de tot Catalunya. El sistema global de ciutats està organitzat jeràrquicament, de manera que la prosperitat d’un territori depèn molt de la seva proximitat a un centre urbà on es concentrin activitats d’alt valor afegit, i Catalunya ha tingut l’habilitat de crear una ciutat que se situa en una posició notable en la jerarquia mundial de ciutats. Ara bé, en el món que ens ha tocat viure, les activitats d’alt valor afegit es relacionen amb el coneixement, no amb els serveis turístics. Per tant, saturar el centre de Barcelona amb activitat turística va en detriment –perquè competeix amb elles per un espai escàs– d’activitats que socialment són més interessants.
En el seu dia vaig saludar l’aprovació del pla especial urbanístic d’allotjaments turístics (PEUAT) perquè suposava posar un fre a l’ocupació del centre de Barcelona per part del turisme mentre es portava a terme una reflexió col·lectiva sobre la mena de ciutat que els ciutadans volem. Comprenc que alguns particulars posessin el crit al cel si el PEUAT posava en perill la realització de projectes que els beneficiaven. Em va costar més entendre als polítics que s’hi oposaven, perquè només ho podien fer o perquè ignoressin les lleis de la física o perquè confonguessin els interessos dels propietaris immobiliaris (els únics que hi surten guanyant amb l’augment de la densitat) amb els de la col·lectivitat.
¿Hem avançat en la generació d’un consens informat sobre el paper del turisme en el futur de la ciutat? La falta de respostes clares dels polítics municipals a la reiteració de les queixes dels veïns de la Barceloneta ens recorda que no, i ho lamento. Probablement, perquè pocs s’atreveixen a dir el que hauria de ser una evidència: que el turisme de Barcelona pot i ha de millorar, però sempre sobre la base de minvar.
